Digueu-me Herman Melville

Si els clàssics són per a l’estiu, bo és celebrar que aquest primer dia d’agost es compleixen 200 anys del naixement de Herman Melville a Nova York i repassar les novetats editorials que ha propiciat la data. Però també intentar oferir algunes pistes de per què el pare de ‘Moby Dick’ continua parlant de tu a tu al lector actual. Perquè val la pena enrolar-se en la lectura del que ha sigut considerat el llibre més estrany del món o comprendre, com intentem comprendre’ns a nosaltres mateixos, éssers tan dolençosos i contradictoris com Bartleby o Billy Budd. I, no, decididament, no, la història de la balena, per si algú en tenia algun dubte, no té res d’infantil.   

 Però, ¿això què és?  

 Ho va dir Borges. Comencem a llegir ‘Moby Dick’ i creiem que es tracta d’un llibre més aviat costumista sobre caçadors de balenes. Després, gradualment, ens adonem que és alguna cosa més. Que hi ha un individu obsessivocompulsiu entossudit a caçar la mare de totes elles. És una història de bogeria. Però no només això. Perquè llavors ens veiem obligats a ampliar el focus mentre la prosa participa de l’embogiment. I, aquí, en aquest relat sobre el bé i el mal, hi cap l’univers sencer sense que sapiguem molt bé si és Ahab, el capità, el diabòlic o si ho és la fantasmal balena blanca.  ¿De què va ‘Moby Dick’? Bé, millor seria preguntar-se de què no va. Perquè a més de la història de la caça per tots coneguda, ‘Moby Dick’ és a més una crònica viatgera, un llibre filosòfic, un tractat sobre cetacis, una reescriptura poètica de la Bíblia amb ressons shakespearians, un assaig metafísic... La cultura popular, a cop de contes infantils, pel·lícules, l’ha transformat també en un mite pop i aquí tenim Starbuck, el contramestre del ‘Pequod’, el barco d’Ahab, donant nom a la cadena de cafeteries.

No estaven preparats 

Més difícil ho ha tingut en el reconeixement el pare de la criatura, Herman Melville, que va portar una vida de somnis i penúries com a autor que només alleujaria una mort fosca (a la seva tomba es van arribar a equivocar fins i tot en el nom de pila). Melville, el gran desconegut, se’n va anar sense saber que havia escrit ‘Moby Dick’, la gran novel·la americana. En el seu moment amb prou feines van triomfar els seus llibres inspirats en els seus viatges de joventut als mars del Sud (‘Taipi’, ‘Omu’, ‘Redburn’ i ‘Jaqueta Blanca’, publicats per Alba, els tres últims) i no precisament, la seva obra mestra repudiada per gran part de la crítica. ¿Com van poder ser tan miops els que la van jutjar en el seu moment? La resposta avui generalitzada és que el 1851, quan va aparèixer, no estaven preparats per acceptar recursos avui tan habituals com la narració fragmentària, la barreja d’estils, la sumptuositat imperfecta i l’excés delirant de la novel·la, tan ben comprès unes dècades més tard. Per això ‘Moby Dick’ només va començar el seu camí cap a la fama en la dècada dels 20 del segle passat, significativament quan l’ou de la serp del feixisme començava a covar-se.

Un símbol és un símbol 

I, és clar, s’havia de llegir la novel·la intentant mirar més enllà. Ja s’ha parlat del bé i del mal. Això estava implícit. L’autor no era gens creient, però va rebre de la seva mare una severa educació protestant que evidentment es va filtrar en el seu to messiànic. Melville fins i tot va arribar a advertir des de l’interior de la novel·la que allò no podia llegir-se sota una interpretació simbòlica: “Es podia desdenyar ‘Moby Dick’ com una faula monstruosa, o una cosa encara pitjor i més detestable, com una insuportable i repulsiva al·legoria”. Borges, hàbil lector, suggereix que Melville no ho diu tant per rebutjar com per cridar l’atenció. Sigui com sigui, avui és inevitable que la figura d’Ahab també sigui llegida com un transsumpte de l’imperialisme o, més modernament, com una faula ecològica sobre l’autodestrucció humana.

 Intuir el futur 

Poc després del rebuig de ‘Moby Dick’, Melville contraataca amb ‘Pierre o las ambigüedades’, que encara és pitjor rebut que l’anterior. Continua escrivint i creua directament el pont que en ple segle XIX el portarà a la literatura del segle XX amb un relat d’aquests que no s’obliden. ‘Bartleby, l’escrivent’. Ja ho saben, aquell conte que sempre sol venir a col·lació en els articles d’opinió en relació amb els polítics que es limiten a veure-les venir: “Preferiria no fer-ho”. Ho diu una vegada i una altra el personatge titular mentre es deixa caure en la més desolada inacció.  Avui és un eslògan de samarreta amb un renovat significat: “No vull formar part del sistema”. Però en l’original anava més enllà, és un intent d’explicació anterior a Freud de l’angoixa que marcarà l’home contemporani. Kafka en va recollir el testimoni.

 Home davant home 

Els últims 20 anys de la seva vida, Melville va abandonar pràcticament l’escriptura (va preferir no fer-ho) i, apressat pels deutes, va acceptar una fosca ocupació a la duana del port de Nova York. El 1924, preservat en una caixa metàl·lica de galetes va aparèixer el manuscrit del seu últim treball ‘Billy Bud, marinero’ per oferir una nova llum a un aspecte controvertit de l’autor: la seva possible homosexualitat. En la quarta temporada de la sèrie ‘Los Soprano’, la Carmela, la dona del Toni, comenta amb els seus fills aquesta novel·la (ha vist la pel·lícula, amb Terence Stamp) i se sorprèn que pugui considerar-se una història gai (la seva convicció trontolla, ¡ai!, quan recorda que Stamp va protagonitzar ‘Les aventures de Priscilla’). ‘Billy Budd’, com bé li explica el seu fill Meadow, és la història d’un noi guapo, gabier, a qui un superior militar fa la vida impossible a causa del menyspreu que li causa l’atracció –encoberta– que sent per ell.

El destí de l’excés 

Notícies relacionades

Les biblioteques de BCN faran vaga la vigília de Sant Jordi

L’enterrador de les fosses de Paterna, "el nostre Primo Levi"

Però hi ha més indicis homoeròtics en la literatura de l’autor. Sense anar més lluny, la trobada de l’Ismael, el narrador de ‘Moby Dick’, amb el tatuat arponer Queequeg, amb qui ha de compartir llit en la seva gloriosa nuesa.  “Es podria pensar que jo era la seva dona”, diu el mariner. O l’ardorosa carta que Melville, casat quatre anys enrere, li envia a Nathaniel Hawthorne, l’autor de ‘La lletra escarlata’ i feliç pare de família: “¿D’on vens Hawthorne? ¿Amb quin dret beus de la meva ampolla de la vida? I quan me la poso als llavis, ¡mira!, són els teus, no els meus”.  És cert que Melville admirava molt Hawthorne com a autor, però la temperatura de la declaració és del tot excessiva.

I és que l’excés és la senya d’identitat que més li quadra a Melville. Excessiu, agònic, neurastènic, apocalíptic, tremend... precisament per això els seus llibres connecten a la perfecció amb el que som més d’un segle després.  ¿Algú dubtava que els clàssics ho són perquè mai acaben de dir el que han de dir?