¿Qui era René Robert, el fotògraf que va morir congelat en un carrer de París?

Després d’una llarga carrera en la qual va retratar centenars d’artistes del flamenc, aquest fotògraf va morir després de marejar-se i caure a terra en un cèntric carrer parisenc. Tots els que van passar al seu costat el van ignorar, com solen fer amb les nombroses persones sensesostre que viuen a la capital francesa. Va passar tota una nit al carrer, desemparat durant nou hores en les quals no es podia aixecar. Fins que un rodamon se’n va adonar i va trucar als serveis d’emergència. Però quan el van traslladar a un hospital ja era massa tard. Robert va ser «assassinat per la indiferència [...]. Aquest final de vida tràgic i indignant ens ensenya moltes coses de nosaltres mateixos», va lamentar a Twitter Michel Monpontet, periodista i amic del mort.

Une pensée rageuse contre le commissariat de police du 10e arrondissement qui s’est comporté de manière indigne et inhumaine avec la veuve de René Robert qui demandait simplement des renseignements sur l’agonie de son compagnon sur la voie publique. @GDarmanin pic.twitter.com/ScfapQZSyf

— Michel Mompontet (@mompontet) 27 de enero de 2022

Al contrari de la seva mort, provocada pel més grisenc dels sentiments, la indiferència, Robert va destacar per la seva atenció i sensibilitat per captar la força i els detalls de l’art flamenc. Nascut el 1936 a la localitat suïssa de Friburg, es va formar com a fotògraf a Lausana i allà va començar a treballar com a reporter gràfic. A partir de la dècada del 1960, es va instal·lar a París, on es va guanyar la vida en els sectors de la moda, publicitat i educació. No parlava castellà i cap aspecte en la seva biografia el decantava a interessar-se pel flamenc. Però va descobrir el vigor d’aquest art a Le Catalan, un mític bar espanyol del Barri Llatí consagrat al flamenc des de mitjans del segle passat.

«Subjugat per la força» del flamenc

«Subjugat per la força» del flamenc«Vaig quedar subjugat per la força, la barra, l’expressivitat d’aquests artistes, la seva manera d’expressar el tràgic, la pena, el sofriment, però també la vitalitat, el ritme i la sensualitat», reconeixia Robert el 2015 en un text escrit per a una exposició sobre la seva trajectòria al Festival del Flamenc de Nimes. Aquesta revelació va desembocar en la passió motriu de la seva trajectòria artística. Primer va quedar impressionat per artistes com Manolo Marín i Nieves la Pimienta. També fotografiaria Merche Esmeralda o José Valencia. Va veure créixer les grans estrelles d’aquesta música.

Notícies relacionades

L’Esmuc reforçarà les polítiques antiassetjament pel cas del Liceu

El DHub homenatja el disseny que va sustentar la revolució d’Allende

En total, davant del seu objectiu van passar 287 artistes. Sempre treballava en blanc i negre. «Va desenvolupar una tasca testimonial de l’art flamenc del segle XX irremplaçable», van indicar fonts del Cervantes, els quals van remarcar «el seu amor i profunda comprensió de la tradició hispana». «Li agradava captar la fragilitat de la persona alhora que l’exaltació del moment. […]. Cada una de les seves instantànies [...] ens recorda la intensitat viscuda i la fragilitat del ritual d’aquest espectacle», va dir al diari ‘Le Monde’ Corinne Frayssinet Savy, una musicòloga francesa i especialista del flamenc, pròxima al difunt.

Robert va mostrar el seu treball en nombroses exposicions, com ‘La veu dels flamencs’ el 2008. Va donar totes les instantànies d’aquesta mostra a la Biblioteca Nacional de França (BNF). Prop de 600 fotos de 50 x 60 van quedar en mans d’aquesta institució pública per garantir la seva conservació. D’aquesta manera, no només volia afavorir la pervivència de la història del flamenc, sinó també del seu art fotogràfic. I així aconseguir que sobrevisqués el seu llegat.