Hotel Cadogan

‘Botellon’ a Downing Street

Si les festes de Gatsby simbolitzen la vacuïtat del somni americà, les de Boris Jonhson, ai, suposen el despertar de la ressaca del Brexit

‘Botellon’ a Downing Street
2
Es llegeix en minuts
Olga Merino
Olga Merino

Periodista i escriptora

ver +

Els pilars de la vella Anglaterra tremolen com vares de bambú per les aventures sexuals del príncep Andreu i els saraus de Boris Johnson durant el confinament, no tant per la contravenció de les normes, sinó perquè el primer ministre va mentir davant el Parlament i va ignorar el dol pel duc d’Edimburg. Qui t’ha vist i qui et veu, Boris. Al·lega que ningú el va advertir de la il·legalitat de les festes a Downing Street, encara que en una es va convidar més d’un centenar de persones amb la consigna que es portessin l’alcohol («‘bring your own booze’»). Amb les altres celebracions no n’hi va haver per a tant: només unes taules de formatge al jardí i jugar al Pictionary. ¡Si Kingsley Amis aixequés el cap!

L’altra nit, durant la sobretaula del sopar a les cuines del Cadogan, estàvem comentant aquest assumpte quan el més delicat i lletraferit dels nostres ‘valets de chambre’ va deixar anar una pregunta a l’aire: ¿amb quina festa literària us quedaríeu? La qüestió va suscitar un interessant debat. Vam descartar de seguida per trasbalsador el berenar d’Alicia amb el Barreter Boig, així com la ‘soirée’ que organitza a casa seva la senyora Dalloway per la seva càrrega tràgica. Preferim els balls, com el de la duquessa de Richmond la vigília de la batalla de Waterloo (‘La fira de les vanitats’, Thackeray) o fins i tot el gran ball de Satanàs (‘El mestre i Margarita’, Bulgàkov), amb el seu bany de sang i aquells negres despullats amb turbants platejats.

Notícies relacionades

Al final el premi se’l van emportar les festes de Jay Gatsby als jardins de la seva mansió a Long Island durant el llarg i calorós estiu del 1922. El xampany inesgotable, les ‘flappers’ indolents, els pernils cuits i els garrins recoberts de pasta de full, l’orquestra amb prou músics com per omplir la fossa d’una sala de concerts, el crepuscle, els grupets de rialles vanes i felices, una atmosfera que Scott Fitzgerald narra com emergida d’un somni. I els adeus a punt de sortir el sol: «Una lluna que semblava una hòstia brillava sobre la mansió de Gatsby [...] Un sobtat buit va semblar fluir de les finestres i les grans portes i va aïllar per complet la figura de l’amfitrió, que seguia al porxo amb la mà alçada en un gest formal de comiat».

Si les festes de Gatsby simbolitzen la vacuïtat del somni americà, les de Boris Jonhson, ai, suposen el despertar de la ressaca del Brexit. Una ressaca metafísica.