Qui és Kathryn Hunter i per què hauria de guanyar l’Oscar a la millor actriu secundària

En una pel·lícula generosa en actuacions magnífiques (amb Denzel Washington i Frances McDormand al capdavant del repartiment), la sobrenatural presència de Hunter és directament responsable dels moments més memorables i colpidors. Encarnant en un sol cos les tres «germanes fatídiques», les bruixes que prediuen i alhora engendren el tràgic destí de Macbeth, l’actriu retorça la seva veu i els seus membres en un fascinant exercici interpretatiu a mig camí entre el contorsionisme circense i la fantasmagoria expressionista; sense trucs de càmera pel mig, la bruixa (les bruixes) es converteix davant els ulls de l’espectador en un terrorífic corb que gralla i desplega les ales sense deixar de recitar impecablement els versos en pentàmetre iàmbic de Shakespeare: «El bonic és lleig i el lleig és bonic».

És impossible veure la pel·lícula de Joel Coen (disponible a la plataforma Apple TV+ després d’una estrena molt limitada a les sales) i no quedar impactat per l’actuació de Kathryn Hunter, una actriu de 64 anys que ha desenvolupat una llarga i molt reverenciada carrera teatral i que, no obstant, amb prou feines s’havia deixat veure al cine i la televisió. Els fans més aplicats de la saga Harry Potter potser recorden la seva presència a la cinquena pel·lícula de la sèrie, ‘Harry Potter i l’Orde del Fènix’, en el paper d’Arabella Figg, però les seves aparicions davant la càmera han sigut tan escasses i poc rellevants que la intèrpret amb prou feines havia sigut detectada pel radar dels aficionats. Fins ara, és clar.

Un nou nom i un greu accident

Nascuda el 1957 a Nova York amb el distingit nom d’Aikaterini Hadjipateras en una família d’immigrants grecs, als 18 anys es va traslladar amb els seus pares a Londres, on va estudiar interpretació en la Royal Academy of Dramatic Art. Allà, un dels seus professors li va suggerir que s’havia de buscar un nou nom si no volia quedar encasellada «en papers de gitanes» i ella va recórrer al cognom d’un nòvio que tenia llavors. Convertida en Kathryn Hunter, es preparava per fer el salt a l’estatus d’actriu professional quan un terrible accident de cotxe va estar a punt d’acabar amb la seva carrera. I amb la seva vida.

Aquella fatalitat va acabar sent el que els anglesos anomenen una benedicció disfressada. Postrada durant llargs mesos en un cadira de rodes amb greus lesions a l’esquena, els braços i els peus, Hunter va aprendre a treballar amb el seu cos, adquirint una estranya mobilitat de la qual se serviria temps després als escenaris i que li permetria destacar com una actriu excepcionalment dotada per a les transformacions físiques.

Especialista en papers masculins

Notícies relacionades

Crítica de ‘Macbeth’, de Joel Coen: Shakespeare torna a sumar

‘Macbeth’ Denzel Washington reviu un mite a les ordres de Joel Coen

Gràcies a aquest rar talent, i malgrat la seva baixa estatura, l’actriu ha sigut sovint requerida per interpretar papers masculins (va ser la primera dona que va encarnar el rei Lear en una producció professional a Anglaterra), una inclinació que s’ha vist afavorida per la seva veu rugosa i gutural, producte en bona mesura de la seva condició de fumadora de llarg recorregut. Associada des del 2008 a la Royal Shakespeare Company, amb la qual va fer el seu debut com a directora en una producció d’‘Otel·lo’, Hunter ha estat també estretament vinculada a la companyia de teatre multidisciplinari Complicité (el seu marit, Marcello Magni, en va ser un dels fundadors).

Quan Joel Coen, a qui coneix des de fa 30 anys, li va proposar el repte d’interpretar les tres bruixes, l’actriu va acceptar sense dubtar i li va plantejar una pregunta al director: «Les bruixes, ¿són reals o estan al cap de Macbeth?». «Totes dues coses», va respondre Coen, que va afegir que per a ell eren una combinació de dones, corbs i menhirs. A la seva màgica manera, Kathryn Hunter aconsegueix amb la seva interpretació transmetre exactament aquesta impressió, en un treball breu però inoblidable que ja ha merescut el premi de l’associació de crítics de cine de Nova York a la millor actriu secundària de l’any. Està escrit amb tanta claredat com el destí de Macbeth que aquest guardó l’han de seguir molts més. Entre els quals, potser l’Oscar.