Loles León: «Em continuen dient Paloma Cuesta, però m’agrada: estic entregada a la gent»

Loles León (Barcelona, 1950) fa més de cinc dècades que es mou pel món de l’espectacle. De les obres de teatre i cabaret de la seva primera època va passar al cine als anys 80 i 90, amb papers en obres d’Almodóvar i Aranda i protagonisme en pel·lícules com ‘El amante bilingüe’, ‘Libertarias’ o ‘La niña de tus ojos’. Dins del món de la televisió, molts la recorden pels seus personatges de Paloma a ‘Aquí no hay quien viva’ i Menchu a ‘La que se avecina’. A les 20.30 hores de divendres i a les 19.00 hores de dissabte estarà al teatre Colón amb la seva obra de cabaret ‘Loles León: una noche con ella’, guionitzada i dirigida per Juan Luis Iborra. El guió es basa en la mateixa vida de l’artista.

¿Va ser Iborra el que va tenir la idea? Sí. Ell ja m’havia escrit dues històries més per a teatre, però no havien encaixat. Pel que fa a aquesta, em va trucar per telèfon en el confinament i em va dir: «Hi ha cinc pàgines escrites i te les llegiré. Si t’agraden, segueixo. Si no, ho deixem». Em va agradar molt, em va fer gràcia i em va emocionar. Ell em coneix molt. És una mica un cabaret en què explico la meva vida amb gags i música. Abans d’això se’n deia cabaret literari. Dels de tota la vida: jo ja en vaig fer bastants els anys 70, 80 i 90. Torno a tocar aquest format.v¿Quins avantatges hi ha respecte a una obra de teatre normal? Dona una connexió amb el públic més directa. El fas partícip, parles, respons, i és com si el públic estigués incorporat a l’escenari. Jo hi tinc moltíssima relació i parlo com si estiguéssim a casa. Si ells riuen, jo ric també i els dic: «Ai, estic molt a gust amb tots vosaltres». És una mica... A la meva manera. Va començar al món de l’espectacle molt jove. ¿Com recorda els seus inicis? Des del 1970 que hi soc, fent primer teatre independent i després moltes altres coses. Però en l’espectacle el que expliquem és 50% veritat i 50% ficció. Hi ha algunes parts de la meva vida, algunes de molt gracioses, d’altres d’emotives, però també històries inventades. ¿Hi ha la seva anècdota de quan va caure a les escales de la casa de Jeremy Irons? Sí, però ja l’explico allà, i com que l’he explicat milions de vegades, ¡el que vulgui saber-ne més que vingui al Colón! Allà s’assabentarà de tot (riu). L’acompanyen a l’escenari dos ballarins i un músic. Està amb mi Briel González, que és gallec i de la Corunya, un actor ballarí i músic meravellós, igual com Fran del Pino. I al piano, Yeyo Bayeyo, un músic fantàstic. Ha fet cine, teatre, sèries, cabaret, televisió, com ‘MasterChef’ o ‘Tu cara me suena’... ¿Quin és el seu format preferit? A mi m’agrada tot, i la meva professió ho inclou tot. Quan faig un treball disfruto molt, m’hi entrego al màxim i ho dono tot. M’agrada molt tot el que sigui espectacle per al públic. Per a mi és el que dona sentit a la meva vida. La meva professió és on em sento còmoda i on més a gust estic. Però no tinc cap preferència: és tot, tot. ¿Tampoc quant a gèneres, pel que fa a drama o comèdia? No hi ha diferència. El que més faig és fer riure, és comèdia, i hi estic molt còmoda, però també m’agrada moltíssim el drama. El que passa és que n’hi ha menys propostes, i més en aquest moment, en què l’únic que necessita la gent és oblidar penes i venir a passar una estona divertida i entretinguda. I ja està, res més (riu), perquè com que tenim un moment mundial molt delicat, amb aquesta pandèmia, hem de fer les coses senzilletes, ràpides i amb moltes rialles. Que és del que es tracta. És una cara molt reconeixible a Espanya. ¿Li ha passat que la gent la confongui amb el personatge que és més famós en cada moment? Sí, sí. Em continua dient Paloma Cuesta, Paloma Urban Fashion, Menchu, La Tanqueta, Señora Presidenta.... Em diuen moltes coses. Però a mi m’agrada, eh, que em diguin tot això. Em demanen vídeos per als nens: «Ah, hola, soc la Menchu» i els faig. Em sento molt bé. Tingues en compte que tinc fans des dels vuit o els nou anys fins als 90 (riu) passant per totes les edats. I estic entregada a tota la gent a qui li agrada veure’m. En la seva carrera també hi deu haver hagut moments més durs. Per exemple, quan va marxar d’‘Aquí no hay quien viva’, segons va afirmar, per qüestions d’estrès... ¿Es veuran a l’obra els moments dolents, o quan va haver de reinventar-se? No, mira: tot això està oblidat, el passat ja no existeix. El passat només existeix a sobre de l’escenari per explicar-te alguna cosa. Però jo (esbufega) jo soc molt ràpida en tot. Allò va passar i ja està. Estic una altra vegada treballant amb els germans Caballero [Alberto i Laura, nebots de José Luis Moreno i creadors, directors, i productors d’‘Aquí no hay quien viva’ i ‘La que se avecina’], formidablement, divinament, i ja està. ¿I els estressos? N’ha tingut tothom. Moments en què t’has sentit oprimit a la feina també els has tingut tu i tot Déu, tot bitxo vivent, tot i que no treballi. Amb l’edat i amb el temps aprens a tenir més paciència. Però això ja no interessa. Va participar l’any passat a la pel·lícula ‘El refugio’. ¿Quins són els plans per a aquest any? Estem rodant ‘Padre no hay más que uno 3’, amb Santiago Segura. També estic a ‘Espejo, espejo’, tot i que només en una seqüència amb Malena Alterio. Alhora faig ‘Tu cara me suena’ i el teatre, així que estic una miqueta enfeinada (riu). I mirant cap al futur, hi ha res que li quedi per fer, algú amb qui li vingui de gust treballar... No, no tinc res, cap història per desitjar; jo estic bé, tal com estic, amb tres feines. ¿Et sembla poc? ¿Eh? ¡Que estic mig boja, ja en tinc prou! ¡Amb això tiro endavant! No cal demanar més coses i que l’Univers digui: «Dona-li alguna cosa a aquesta però perquè calli una estona». No, no (riu), jo estic bé així. L’únic que desitjo és tenir molta salut, molta força i molta energia. Va fer un videoclip amb Hijos de la Ruina. ¿Com va ser l’experiència? Molt bona. A mi no se m’hauria ocorregut, però m’ho van proposar ells. Jo sempre faig col·laboracions amb grups joves i que estan a la cresta de l’onada, sempre, sempre. Des dels anys 70 he tingut relació amb la música i els grups més punters. I em van dir «aquests són fans teus», i jo «doncs mira que bé, doncs som-hi, si són fans cal fer-los contents». Vam anar-hi Resines i jo, com a parella gran (riu). M’ho vaig passar molt bé.