Crítica de ‘¿Qué vemos cuando miramos al cielo?’: una experiència màgica

Dos joves ensopeguen i s’enamoren de manera instantània. Mentre ella torna a casa, en un encreuament, una planta, una canonada i un semàfor li explicaran que ha sigut víctima d’una maledicció que impedirà que tornin a trobar-se. L’endemà, els dos canviaran de rostre i perdran aquelles qualitats que els caracteritzaven. Mentrestant, una directora busca una parella d’enamorats per a un documental i uns gossos de carrer trien el millor lloc per veure el mundial de futbol. En aquests codis entre la fabulació i la màgia del quotidià es regeix aquesta sorprenent obra del director georgià Alexandre Koberidze que ens convida a tornar a mirar el cine com si fos un miracle: el miracle que tot és possible, que es pot explicar una història utilitzant els recursos cinematogràfics d’una manera diferent per generar la sensació d’epifania. 

Com ja passava en el seu anterior treball, ‘Let the Summer Never Come Again’, Koberidze torna a utilitzar la gramàtica del cinema mut per compondre un relat en què la realitat es transforma a través de la mirada, de l’estructura dels plans, de la seva cadència, de la utilització dels fora de camp, de la veu d’un narrador omniscient o de l’ús de la música i de cançons (en aquest cas, l’himne ‘Un’estate italiana’) que ajuden a generar moments d’una enorme i delicada bellesa. Així és ‘¿Qué hacemos cuando miramos al cielo?’ meravellosament impredictible, plena de tortuositats en les quals perdre’s i finalment trobar-se. Una pel·lícula que respira llibertat, imaginació, que escapa a qualsevol tipus de formulació i que en certa manera aposta per la innocència. Potser per això la puresa de l’amor i la mirada dels nens es troba tan present en aquest conte modern en el qual una pilota de futbol per sobre dels nostres caps o enredada en el corrent d’un riu es converteix en un acte poètic i al·legòric.