Verónica Forqué en cinc claus: família, inicis, triomf, espiritualitat, avisos

Va debutar en un petit paper a la pel·lícula de Jaime de Armiñán ‘Mi querida señorita’ el 1972. Havia estudiat Art Dramàtic i iniciat la carrera de Psicologia, però va començar a encadenar personatges, cada vegada més importants, en pel·lícules com ‘La guerra de papá’, d’Antonio Mercero o ‘El canto de la cigarra’, dirigida pel seu pare, juntament amb Alfredo Landa i Silvia Pinal. Alhora, va començar a desenvolupar una trajectòria sobre els escenaris. El seu debut al teatre va ser al costat de Núria Espert i Héctor Alterio al’obra ‘Divinas palabras’, el clàssic de Valle-Inclán, a la qual seguirien ‘El zoo de cristal’, de Tennesse Williams, i ‘Casa de dos puertas, mala es de guardar’, de Calderón de la Barca. El seu prestigi va anar consolidant-se, ja no era la ‘filla del papa’ dels seus inicis i va demostrar la seva versatilitat, tot i que durant molt temps es queixés de les etiquetes. «A mi em deien que era una actriu simpàtica, el somriure del cine espanyol», va comentar en una ocasió.

Aquest registre trempat va ser precisament el que va explotar en la seva mítica aparició, com la prostituta Cristal, a ‘¿Qué he hecho yo para merecer esto?’ de Pedro Almodóvar, amb el qual tornaria a treballar a ‘Matador’ i a ‘Kika’. Eren els temps de la Comèdia Madrilenya, on es va coronar com a autèntica reina. Va treballar amb Fernando Trueba a ‘Sé infiel y no mires con quién’ i ‘El año de las luces’, per la qual va obtenir el seu primer Goya com a millor actriu de repartiment. El 1985 va interpretar al teatre ‘Bajarse al moro’, de Luis Antonio de Santos, i es va convertir en l’única supervivent del repartiment en la versió cinematogràfica de Fernando Colomo. Amb el director va establir una amistat que ha perviscut al llarg dels anys i que es va consolidar a ‘La vida alegre’, el seu primer paper protagonista. A partir d’aquell moment, tot van ser èxits: ‘Salsa rosa’ i ‘¿Por qué lo llaman amor cuando quieren decir sexo?’ de Manuel Gómez Pereira, o ‘¿De qué se ríen las mujeres?’ de Joaquín Oristrell, un altre dels seus grans amics.

Verónica Forqué ja feia dejuni permanent abans que es posés de moda. I meditació, i recessos espirituals. Va viatjar en set ocasions a l’Índia on es va aproximar a la religió budista. Per això la va impressionar tant la sèrie ‘Wild Wild Country’, sobre la secta d’Osho, perquè en algun moment de la seva vida es van posar molt de moda les seves doctrines. Fumava tabac picat, i de tant en tant, marihuana.

L’actriu mai es va manifestar sobre el MeToo, però va reconèixer que va haver de deixar escapar algun paper perquè a la seva parella no li semblava oportú que ho fes. Va haver de fer també malabars per conciliar i sempre va ser crítica respecte a això. «Fins que els homes no comparteixin la vida professional i la familiar igual com fan les dones, no hi haurà igualtat entre els sexes». 

La intèrpret sempre es va mantenir activa. Encara té una pel·lícula pòstuma per estrenar, ‘Espejo, espejo’, del català Marc Crehuet, i a Netflix, ‘A mil kilómetros de la Navidad’. Potser ara resulta una autèntica relíquia redescobrir ‘Salir del ropero’, en la qual apareixia al costat de la també desapareguda Rosa María Sardá, totes dues com a protagonistes. En els últims temps, la Forqué va tornar a convertir-se en centre mediàtic a causa de la seva participació en el reality ‘Masterchef Celebrity’. Va protagonitzar molts moments icònics i el va abandonar abans de la final, al·legant que necessitava descansar, perquè no es trobava bé anímicament. Fa tan sols unes setmanes, el 29 de novembre, va desfilar per al seu amic el dissenyador Eduardo Navarrete, el seu company d’edició. Ho va fer enfundada en un vestit de ‘pailletes’ amb el logo d’El Corte Inglés. Va ser la seva última imatge pública, i es va mostrar tan simpàtica i ocurrent com sempre.