Pitingo: «No m’acomiado d’Espanya, és un a reveure»

No m’acomiado d’Espanya per sempre, és només un a reveure. Me’n vaig a complir un somni. Des de petit tots tenim en el nostre imaginari les cançons de Manuel Alejandro, temes com ‘Se nos rompió el amor’ o ‘Digan lo que digan’. Ha treballat amb tots els més grans d’Espanya i Hispanoamèrica. És l’autor de cançons més important de parla hispana. Quan vaig anar a casa seva i em va oferir aquest projecte no m’ho podia creure. Resulta que em va sentir cantant alguna cosa d’ell i volia que fes un disc homenatge a les seves cançons, conegudes i no conegudes, al meu estil. «Vull que facis les cançons de Manuel Alejandro per souleria».

Souleria, aquest famós estil mestís de Pitingo que integra pop, flamenc, soul i gòspel.

Bé, fem un petit pas més, perquè s’ha afegit al projecte un dels millors productors del món, Rudy Pérez, amb qui he treballat jo i cantants com ara Beyoncé, Cristina Aguilera, Luis Miguel i Julio Iglesias, aquests dos últims amb cançons de Manuel Alejandro. Tinc un ‘feeling’ especial amb ell, també amb Manuel Alejandro. Estar entre aquestes dues columnes serà una cosa molt especial. Per això he de ser a Llatinoamèrica.

És clar que no li agraden les fronteres.

L’avenç està en el mestissatge, la diversitat i la multiculturalitat, en el respecte a tot. Jo soc mestís, soc fusió. La meva mare és gitana, el meu pare no. I el besavi del meu pare és africà. Hi ha tantíssima barreja a casa meva que ¡com no he de ser mestís! La puresa del flamenc, la posaria entre cometes. ¡Si les arrels del flamenc són àrabs, jueves, africanes, i té folklore espanyol, música andalusa i llatinoamericana amb els cants d’anada i tornada! El flamenc beu de moltes fonts.

¿On s’instal·larà quan marxi d’Espanya?

A Punta Cana [Repúbica Dominicana], perquè és més tranquil·let que Miami. Però pel tema de la gravació segurament passaré més temps a Miami.

¿Quan el tornarem a veure?

Calculo que a finals del 2022 vindré a presentar el disc. La idea és començar la gira per Llatinoamèrica, seguir pels EUA per les zones de parla hispana i després vindrem a Espanya. Hi anirem amb una banda increïble amb el meu cor de gòspel, els meus gitanos, com dic jo, els afroamericans, afrocubans, mexicans. Ah, i hi haurà la part d’orquestra simfònica. Serem la Unesco, una orquestra bàrbara. Les cançons de Manuel Alejandro mereixen un superequip. Es poden fer d’una altra manera, però volem muntar un gran espectacle.

¿Les cançons qui les ha escollit?

Manuel Alejandro m’ha donat a triar quatre o cinc dels seus temes, dels que considero indispensables. Entre Rudy Pérez i ell miraran els altres. Tot i que jo també decidiré en funció de com s’adapten, miro molt per la tessitura de la meva veu. A més, vull un disc dinàmic que no sigui tot balades. Tot i que ell és molt baladista, miraré d’emportar-me les seves cançons al meu terreny, sense perdre la seva essència.

¿Quins temes cantarà?

Segur que hi haurà ‘Se nos rompió el amor’, que m’encanta i que cantava Rocío Jurado. ‘Procuro olvidarte’, que serà un duet que no puc explicar, que ni jo ni ningú podia esperar. Hi haurà tres duets. Dos dels EUA i un de Mèxic. Potser hi haurà algú d’Espanya, però ja ho veurem. No vull que sigui un disc de duets, perquè és molt difícil portar-los al directe. N’hi haurà només una pinzelladeta. I n’he d’escollir algunes més entre una dotzena de temes.

És molt afortunat.

És un somni que perseguia. Mai hauria imaginat que arribés tan aviat. Va ser de casualitat. Jo tenia pensat fer aquest disc, però, com sempre, intento buscar el beneplàcit de les persones de qui faig les seves cançons. Em va passar per exemple amb ‘A puro dolor’, d’Omar Alfano. Sempre intento contactar amb la persona que ha fet el tema i, si no li ve de gust o no li agrada, no ho faig. Així ho vaig fer amb ‘Don’t worry be happy’ i ‘Killing me softly’, per exemple.

Manuel Alejandro, més que el beneplàcit, li ha posat l’alfombra vermella. ¿Com va ser aquest primer contacte amb ell?

Ell va sentir ‘Se nos rompió el amor’, que vaig gravar en una maqueta que vaig donar a algú que el coneixia. Així va començar tot. Després em va trucar i em va dir una cosa que em va cridar molt l’atenció. Quan vaig agafar el telèfon, sense dir-me bon dia ni hola, em va preguntar: «¿Per què et fa mal?». Jo no l’entenia. «¿Per què et fa mal al cantar?». No sé, mestre, vaig contestar, perquè ho sento. I quatre mesos després em va trucar i em va dir: «Vine a sopar a casa i parlem». Així va començar tot.

¿Què va passar pel seu cap aquell dia?

Uf. Els flamencs com jo som molt de Manuel Alejandro, perquè hi va haver un disc que va marcar les nostres vides: ‘Manuel Alejandro por flamenco’, en què cantaven les seves cançons la Paquera de Jerez, Lola Flores, José Mercé... tots. Jo tenia 11 o 12 anys. Mai hauria pensat que arribaria a conèixer-lo, però m’han passat tantes coses en la vida que, bé... És un petit pas més. Jo havia aconseguit moltes coses fora d’Espanya, com cantar amb Roger Waters de Pink Floyd, amb Sam Moore, amb Alicia Keys, amb Quincy Jones.... Però mai he treballat amb una llegenda viva espanyola. És un somni complert. Ell se’n va el gener a Miami i al febrer comencem a gravar. M’han dit que és un plaer treballar amb ell a l’estudi. Que és molt sensible i gens conformista. El repte m’agrada.

El mestre li preguntava per què li fa mal al cantar. ¿Què li va dir?

Em va preguntar si m’havia passat alguna cosa amb la meva dona. Però amb ella hi estic formidablement. Fa 25 anys que estem junts. ¡Ens coneixem des dels 14! Jo crec que els flamencs al cantar una pena, la transmetem. Potser són els gens. Soc mestís, paio per part del pare i gitano per part de mare. Tot el dolor que han passat els gitanos el porto als gens. Això surt. Igual passa amb els negres. Sempre he trobat similituds amb ells. Tot i que musicalment no tenim res a veure, sí que tenim aquesta força a l’hora de transmetre el que sentim, sigui una pena, una alegria o enuig.

Durant un temps no es veia ni paio ni gitano.

Vaig tenir un problema d’identitat als 12 o 13 anys: no sabia si sentir-me paio o gitano. Clar, sentia parlar la gent d’una part dels altres, mai en la meva família, allà mai hi ha hagut problemes d’aquest tipus. Em vaig adonar que no hi havia res a ocultar, soc mestís. No em considero ni paio ni gitano, soc una persona del món. Això sí, si algú parla malament dels gitanos l’hi recrimino, igual que si ho fan amb els paios.

Primer, som persones.

Cal tenir clar que el racisme no existeix només en una part, està a tot arreu. Cal entendre-ho. Unes parts poden haver-lo passat pitjor que d’altres, però hem de perdonar-nos per poder abraçar-nos i avançar. Els gitanos són molt més normals del que molts creuen. Però hi ha molta ignorància. Vas pels Estats Units i es creuen que anem encara amb monedetes als mocadors i que llegim les mans. Aquesta és la meva lluita.

¿Què sentirem a Barcelona el dia 17?

Nadales, cançons inèdites d’un disc que aquí no he presentat, ‘Mestizo y fronterizo’. Obrim amb una cançó que es diu ‘Fuera cadenas’. Això ja et diu per on va el concert. És una cançó escrita per mi. Diu: «‘Mundo despierta tus razas, sangre que brota al nacer no acabará la batalla de la igualdad de la piel’». Expressa allò pel que he lluitat durant tota la meva vida. Jo des de petit he viscut això. He hagut de lluitar per les dues parts.

¿Què l’uneix a Miguel Poveda?

Som molt amics, i això no sempre és fàcil entre artistes. Connectem molt. Sempre parlem, i parlem de tot: de gais i de qualsevol cosa. El flamenc per sort s’ha obert molt, però encara s’ha d’obrir més.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

Tornant a la música, Manuel Alejandro, un altre somni complert. ¿I ara què?

Encara queda molt per lluitar. Queden les pors. ¿Què passarà d’aquí cinc anys? Els artistes pengem d’un fil. Sempre estem a la corda fluixa. No n’hi ha cap que se salvi. ¿Què busco jo? L’estabilitat per a casa meva i per a la meva gent. No vull ser el número u, ni millor que ningú, perquè no ho soc. No busco ser un Bill Gates ni un multimilionari d’aquests. Vull poder jubilar-me tranquil·lament, si és que ho faig, perquè diria que cantaré fins al final dels meus dies.