Gener del 1969, el mes en què els Beatles es van fer adults

El pla ideat per McCartney per vèncer la ferma oposició de George Harrison (el ‘beatle’ més reticent a qualsevol proposta que fes olor de ‘Beatlemania’ d’alguna manera) consistia a fer un concert únic que la seva pròpia empresa, Apple Corps, filmaria i comercialitzaria a tot el món acompanyat per un documental centrat en els assajos, en els quals la banda treballaria un repertori de 14 cançons noves. El propòsit original era ubicar el concert al club Roundhouse de Londres, però la idea va quedar aviat rebutjada en favor d’escenaris alternatius a com més desbaratat (un amfiteatre romà a la ciutat líbia de Sabratha, la coberta d’un creuer enmig de l’oceà...), amb la qual cosa la possibilitat de tornar a tocar en directe es va anar allunyant cada vegada més per a consternació de McCartney, que, a hores d’ara, semblava l’únic veritablement interessat a portar el projecte a algun port, tot i que no fos necessàriament bo.

«Ens veiem pels clubs»

D’aquesta manera, en els primers dies del gener del 1969 els Beatles es van trobar als estudis de Twickenham assajant per a un concert que molt probablement no es celebraria mai. I tot això, davant les càmeres i els micròfons de l’equip de filmació de Lindsay-Hogg. La deserció de Harrison (amb la seva imbatible frase de comiat: «Ens veiem pels clubs») va elevar la situació de crisi interna a una fase de DEFCON 2 i va obligar el grup a reconsiderar tot l’assumpte: es va mantenir el pla de fer un documental, però els Beatles van renunciar al concert i, després de transferir les operacions a l’estudi d’Apple en el número 3 de Savile Row, es van centrar a gravar cançons per a un nou elapé.

Notícies relacionades

Paul McCartney, l’abecé del pop en 23 cançons

Set noves produccions en la temporada del Liceu

Durant dècades, el projecte ‘Let it be’ (la pel·lícula de Lindsay-Hogg i el disc, que va acabar sent produït i barrejat per un Phil Spector en hores molt baixes) ha sigut percebut com el depriment retrat d’una descomposició. Però tant la minisèrie de Peter Jackson com el llibre publicat recentment amb les transcripcions de les converses més rellevants que van tenir lloc en aquelles sessions (‘Get Back. The Beatles’, editat en castellà per Libros Cúpula) ens ofereixen una perspectiva una mica diferent i bastant més rica. Ens expliquen, per exemple, que aquell mes que va transcórrer entre el primer dia de rodatge a Twickenham i el concert al terrat de l’edifici Apple, els Beatles van passar de la joventut a l’edat adulta. «Des que va morir el senyor Epstein ja no ha tornat a ser el mateix», diu Harrison en un moment, al·ludint a la desaparició del mànager de la banda l’agost del 1967. I McCartney li respon: «Ara no hi ha ningú per dir: ‘Feu això’. [...] Ara som nosaltres els que hem d’aixecar-nos a les 8. En això consisteix créixer».

El gener del 1969, els Beatles van créixer, i ho van fer a la vista del món: van posar sobre la taula les seves diferències d’una forma sorprenentment honesta i articulada, van adquirir consciència de la seva mortalitat com a grup, van assumir que els projectes col·lectius requereixen renúncies i compromisos i van aprendre a disfrutar de la mútua companyia d’una manera nova. Com diuen els versos que Lennon va aportar a la cançó de McCartney ‘I’ve got a feeling’: tothom va tenir un any dur i tothom va passar una bona estona.