Quan els emigrants ho érem tots: un retrat dels espanyols anant a les veremes a França als anys 80

«Ara que sembla que l’emigrant sigui l’enemic o que siguin tots musulmans, hem de recordar que llavors els emigrants ho érem tots: des de l’estudiant que anava curt de diners o que es volia comprar una moto fins a pobles sencers», comenta Mestre, que encara recorda vivament aquell reportatge durant el qual passar desapercebut era impossible. «Quan ens veien, el primer que t’oferien era la bota», riu. A Riola, a la Ribera Baixa, van testimoniar com la gent es preparava per al que defineix com «el viatge infinit». Així, van acompanyar la gent fins a l’estació de tren de València, on es van passar tot el dia esperant amb ells un comboi especial «que sabien a quina hora sortiria». Finalment, va ser al capvespre i fins a la tarda següent no van arribar a l’estació de Figueres, on passarien dues hores per revisar que els papers estiguessin en ordre. Després ja emprendrien direcció a Portbou, on van canviar de tren, van ensenyar els passaports per passar la frontera i van enfilar camí a Montpeller fins a les vinyes. Explica que aquella era «una emigració civilitzada«a diferència del que es viu avui dia que és, diu, «insòlit, absurd i impresentable». En aquells temps, tothom marxava fora a treballar amb contracte «que rebien abans de sortir, sabien exactament quant cobrarien. Cert que treballaven duríssim, però cobraven més que a Espanya, es treien deutes i tornaven contents i satisfets».

A França, els emigrants disposaven de refugi, «una espècie de construccions amb llits, taules i xemeneia». Vivien en grups de vuit o deu persones. Alguns eren famílies senceres. També explica, «procuraven no gastar gaire a França». Per aquesta raó, a la maleta, fins i tot, posaven pots d’Ariel per rentar, el tabac i, com a bons valencians, la paella. «Hi anava gent de totes les procedències i els que anaven més organitzats tornaven a la mateixa finca i es coneixien tots», rememora el fotògraf, que no oblida la llibertat que podien respirar perquè «no hi havia ni el capellà, ni la Guàrdia Civil ni l’alcalde» que els supervisessin.

Notícies relacionades

Sopa de Cabra celebra els seus 40 anys amb un recopilatori en directe, 'Grans èxits i estimats fracassos'

¿Rosalía cristiana? Els seus biògrafs analitzen els misteris de ‘Lux’: «Explora l’atreviment com ningú»

Aquesta exposició és, no obstant, fruit d’un desencant, ja que quan Mestre va veure el resultat imprès no li va acabar de convèncer perquè, diu, «era escàs i no explicava la història que jo havia vist». Així, temps més tard, va animar Natàlia Molero, de la Diputació de Girona, per donar-li una segona vida en format d’exposició que es va poder veure, per primera vegada, el 2015 a Girona, a l’OFF Perpinyà i, més tard, al Museu de l’Empordà, a Figueres i al Museu del Suro, a Palafrugell. Per a sorpresa del mateix fotògraf, l’exposició mai s’ha vist a València. L’any següent es va completar amb la publicació del llibre ‘La Verema dels 80: una emigració civilitzada’ amb Xavier Martí.

Diàleg amb l’espectador

Les fotografies de Jordi Mestre, que ocupen tres sales de l’Alfolí de la Sal, imposen. Tenen un metre d’altura, cosa que afavoreix un diàleg molt directe entre l’espectador i la imatge i permet empatitzar absolutament amb els protagonistes d’aquell viatge. Fins i tot, com a curiositat, més d’un confon les persones. «Vaig crear arquetips, vaig fer uns personatges tan reconeixibles que la gent sembla que els conegui», comenta. Entre les imatges també en destaca una que retrata el xoc ideològic. És la que tanca l’exposició i que ha batejatEntre la falç i el martell i la flor de lis: «On dormien, els trotskistes havien pintat la falç i el martell a la paret, però la bossa de paper de les barres de pa era plena de flors de lis». Totes aquestes imatges formen part de l’immens arxiu de Jordi Mestre amb 350.000 negatius que reuneix part dels deu anys treballant a EL PERIÓDICO, des del número 0 com a corresponsal a Girona, i a ‘Avui’, on va ser cap de fotografia. Finalment, es va decantar per la restauració de fotografia i pel·lícules, peritatges d’arxius fotogràfics, entre d’altres.