‘Get back’: la docusèrie que brinda la foto completa dels últims Beatles

En defensa de Jackson i la seva generositat narrativa, cal dir que el cineasta neozelandès s’enfrontava a un desafiament important: ¿com reduir a dues hores, dues hores i mitja, l’ingent material audiovisual que Apple Corps (la companyia fundada pels mateixos Beatles el 1968) posava a la seva disposició? A Apple havien quedat fascinats amb el seu primer treball de restauració per a ‘Ellos no envejecerán’, el documental sobre la Primera Guerra Mundial en el qual va reviure les antigues tropes britàniques, i li van oferir fer una cosa similar amb el material que guardaven a les seves arques, incloent-hi bobines i bobines amb metratge i àudios inèdits de les sessions que donarien forma al repertori de ‘Let it be’ (1970), sobretot, però també a talls d’‘Abbey Road’ (1969) i discos dels ‘mop tops’ en solitari. 

D’aquelles filmacions havia sorgit ja el llarg documental ‘Let it be’, dirigit per Michael Lindsay-Hogg, autor dels vídeos de ‘Paperback writer’ o ‘Hey Jude’. En part pel moment en què es va estrenar (gairebé un mes després de la dissolució del grup), en part per decisions de muntatge, va ser vist com una elegia amarga, el ‘making-of’ d’una separació. Però les 55 hores de metratge i 140 hores d’àudio disponibles explicaven una història una mica diferent; encara carregada de tensió, però també d’amistat i camaraderia. Per mostrar la foto completa feien falta no dues hores i mitja, ni sis (durada inicial de la minisèrie), sinó més de set.

Contra el ‘Gran Germà’

Contra el ‘Gran Germà’Gairebé literalment al principi del 1969, el 2 de gener, The Beatles eren en un escenari gegant dels estudis Twickenham, al sud-oest de Londres, amb l’objectiu de complir una missió d’alt risc: compondre i assajar catorze cançons noves que haurien d’estrenar tres setmanes després en el seu primer concert en més de dos anys. Aquesta actuació seria filmada per a la televisió i publicada com a àlbum. Lindsay-Hogg va seguir el grup en el procés no per fer un llarg documental, sinó per a un especial de mitja hora que precediria l’emissió del concert. 

És a dir, a la pressió de tenir repertori nou en temps rècord, s’afegia la de tenir dues càmeres de 16 mm sobre ells tota l’estona. I diem tota l’estona. Ens ho explicava Peter Jackson en roda de premsa virtual amb mitjans seleccionats: «Michael sabia que ells sabien quan estan sent filmats, de manera que es va proposar filmar-los i gravar-los tot el possible sense que ells ho sabessin.» Per aconseguir-ho, animava les càmeres a prémer el botó i marxar després com a prendre el te, sense deixar de filmar, això sí. «Hi havia una llum vermella quan les càmeres estaven en marxa, així que solien posar cinta sobre aquest llum».

«A més –segueix Jackson–, Michael va ocultar micròfons per tot arreu, en l’intent de capturar converses sinceres». John i George, en concret, semblaven ser conscients d’estar sent gravats a tota hora, «però en lloc de mirar de negociar amb Michael, apujaven el volum dels seus amplificadors quan volien parlar d’alguna cosa entre ells». 

El relat és en l’àudio

El relat és en l’àudioLes imatges podien parlar per si soles, per bé o per mal. El metratge exhumat mostrava clarament quatre tipus decents de Liverpool que encara disfruten de la seva companyia mútua i de l’acte de crear cançons (o versionar-les: ja només el primer dia, els veiem jugar amb clàssics rock’n’roll o temes de Bob Dylan). També mostrava un Ringo bastant callat i apagat i George Harrison marxant temporalment del grup, cansat de ser ignorat pels seus col·legues, quan el projecte d’especial televisiu s’havia desestimat i les sessions s’havien traslladat a un estudi improvisat a les oficines d’Apple Corps a Savile Row.

Però, segons explica Jackson, el relat «s’explicava sovint en les gravacions d’àudio, cosa que em va fer sentir com si fos un agent de la CIA escoltant en secret converses de fa 52 anys. I com que soc fan dels Beatles, entenc els matisos i la rellevància de moltes de les petites coses que de les quals parlen». 

A causa de la densitat monoaural de les gravacions, va fer falta desenvolupar nous processos de separació i millora d’àudio per aïllar línies que, després, es podien adjuntar a la imatge llegint els llavis dels protagonistes. La música tampoc es pot sentir millor: el productor Giles Martin (fill de George Martin, el més elegant personatge secundari de la docusèrie) i l’enginyer de mescles Sam Okell shi ’han esforçat perquè tot soni abrasiu alhora que clar. 

Gairebé com ser allà 

Notícies relacionades

‘El problema dels tres cossos’

20 anys de 'Los Soprano'

Gairebé com ser allà Entre la qualitat de l’àudio i, per descomptat, imatge (ni rastre de taca, el punt just de gra), per no dir el marcat nivell d’intimitat, ‘Get back’ permet ser a prop, molt a prop dels Beatles en un grapat de dies determinants de la seva carrera. En el penúltim pugem amb ells al terrat de l’edifici d’Apple Corps per a un mític concert per a col·legues i amics que va poder sentir-se en tres illes al voltant i en el qual va acabar apareixent la policia després d’algunes queixes veïnals. És la primera vegada que poden veure’s els 42 minuts d’actuació.

Uns dies abans de l’esmentat concert, el mànager de negocis Allen Klein va aparèixer en escena per oferir els seus serveis a la banda. Pocs dies després del període aquí immortalitzat, Lennon, Harrison i Starr van accedir a firmar amb ell. McCartney s’hi va oposar. Va ser el veritable principi del final.