HOTEL CADOGÁN
La ressuscitada torna de la cripta
Nórdica recupera deu contes de terror d’Emilia Pardo Bazán seleccionats per Care Santos
S’està acabant l’any del centenari d’Emilia Pardo Bazán, de la seva mort, i encara continuen apareixent per a la nostra alegria reedicions del més variat, ja que la incombustible comtessa, desbordant d’energia i talent, va cultivar tots els pals de la baralla. Que sapiguem, les últimes repesques són el seu receptari ‘La cocina española antigua’ (La Umbría y La Solana) i ‘La cita y otros cuentos del terror’ (Nórdica), una selecció a càrrec de l’escriptora Care Santos, que també la prologa. Deu relats –en va escriure més de 400 al llarg de tota la seva vida– recollits en una bonica edició en tapa dura il·lustrada per Elena Ferrándiz, l’estil de la qual, elegant i expressiu, s’avé molt bé amb la coloratura de les narracions, més lúgubre que terrorífica: un rostre il·luminat per una espelma que entreobre una porta, una mossegada vampírica a un coll femení consumit, un mausoleu cobert de neu, la silueta d’un ratpenat retallada contra la lluna plena.
El millor bombó de l’antologia és sens dubte el titulat ‘La resucitada’, rescatat d’entre les boires fa ja alguns anys per Cristina Fernández Cubas, que, per cert, disposa en aquest venerable hotel d’habitació a l’altell, llit amb dosser i domassos de seda. La gran ‘lady’ del conte explica en la seva biografia de Pardo Bazán que va descobrir l’esmentat relat certa tarda de pluja, reordenant llibres a casa, en una vella antologia de contes de misteri i terror. El va llegir una, dues i fins a tres vegades seguides, enlluernada per la peripècia de Dorotea de Guevara, una dama que la vigília del seu enterrament descobreix que segueix viva i, embolicada en el sudari, decideix abandonar la capella en la qual es troba per tornar en plena nit a la llar, on un dels criats mira d’impedir-li el pas: «Váyase enhoramala el borracho… ¡Si salgo, a fe que lo ensarto!». Brilla Pardo Bazán en la concisió, en la seva magnífica oïda per a l’idioma. I, en efecte, l’eco de la frase que posa en boca d’un dels personatges, una sentència esgarrifosa, continua reverberant sota la volta de la gran literatura.
La mort que desfà el camí, ¿hi ha un esglai més gran? L’altre dia, mentre repassàvem la plata, ho va dir com de passada el nostre majordom, el molt llegit míster Stevens: totes les pors possibles se subsumeixen en dues: la bogeria o pèrdua de la identitat i el temor de la mort, l’últim vals amb ‘la seca’.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
- Sondeig El PSC es referma i Junts passa davant d’Esquerra
- Investigació judicial Hisenda va maniobrar per evitar la imputació del PP en el cas Bárcenas
- GUARDONS Els Laureus coronen Aitana Bonmatí i la selecció espanyola
- Caiguda de la producció Freixenet planteja un erto per a 615 persones per la sequera
- EDUCACIÓ Catalunya unifica la preinscripció d’FP i donarà places segons la nota