Alícia Gorina dona veu a les adolescents en la seva revisió de ‘Las vírgenes suicidas’

¿Què dirien avui les germanes Lisbon protagonistes de ‘Las vírgenes suicidas’ (1999), òpera prima de Sofia Coppola basada en una novel·la homònima de Jeffrey Eugenides? ¿Pensen igual les adolescents catalanes d’avui que aquelles noies americanes? ¿Quant ha canviat la societat en aquests 20 anys? La directora Alícia Gorina (‘Watching Peeping Tom’, ‘Solitud’) es va embarcar en un interessant procés de creació per esbrinar-ho a ‘Aquell dia tèrbol que vaig sortir d'un cinema de l'Eixample i vaig decidir convertir-me en un om’. La seva primera sorpresa va ser descobrir que la majoria de les actrius seleccionades per interpretar el seu muntatge no coneixien la pel·lícula que tant la va impactar.

Aquest dijous el Lliure de Montjuïc dona veu a cinc adolescents amb molt a dir. Les joves Alícia Falcó, Blau Granell, Roc Martínez, Abril Pinyol i Lea Torrents van sortir d’un càsting «molt dur», segons expliquen. Gorina va rebre 300 sol·licituds però només va realitzar proves individuals a unes 50 noies. D’aquestes, només algunes van ser escollides per realitzar proves col·lectives, clau per buscar cert equilibri de grup. «Hi havia molt talent i va ser difícil escollir», indica Gorina. «Necessitava cinc actrius segures de si mateixes que no es ‘caguessin’ en una sala gran com la Fabià Puigserver», afirma la directora. «Gent amb molta energia, que pogués aportar-nos molt, posar-nos en dubte. Noies amb uns recursos actorals perquè, tot i que aquesta no és una obra de teatre convencional, necessitava gent capaç d’explicar-se amb naturalitat».

La dramatúrgia s’ha creat a partir de les idees, sentiments i pensaments expressats durant el càsting combinat amb la inspiració d’altres veus com Jeffrey Eugenides, Albert Camus, Donna Haraway, Paul B. Preciado, Greta Thunberg, Joey Soloway, Virginia Woolf i Wikipedia.

El muntatge no pretén donar veu a una generació «perquè això seria impossible» però sí mostrar noies diferents amb estils de vida diferents però que transmeten un certa consonància. «Tot i que cada una té la seva personalitat buscava que totes formessin un tot, perquè les germanes Lisbon també feien sensació de ser un únic personatge».

El film narra com en un barri residencial dels anys 70 en el que sembla una família perfecta amb cinc filles tot s’enfonsa quan la petita de 12 anys se suïcida. I no serà l’única. ‘Las vírgenes suicidas’ va deixar a Gorina en estat de xoc quan la va veure fa 20 anys. Gairebé totes les escollides no havien vist mai la pel·lícula abans del càsting, no així els actors que interpreten els pares a l’obra, Joan Carreras, flamant premi Max per ‘Història d’un senglar’ i Mia Esteve. «A l’obra som una projecció del que elles veuen i pensen sobre els adults», expliquen. Uns personatges estereotipats i terrorífics a ulls de les seves filles en la ficció.

¿Què queda de les Lisbon?

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

¿Se suïciden avui les noies per càstigs que consideren injustos encara? «Les germanes Lisbon no se suïciden només per això sinó per la idealització que es fa d’elles», considera una de les protagonistes del muntatge. «Se senten oprimides», afegeix una altra. Opinen que els problemes entre el món dels pares i dels adolescents no ha canviat gaire en aquests 20 anys. En aquesta nova versió s’afegeixen temes com el canvi climàtic i es toquen aspectes com els abusos sexuals, les inseguretats, les relacions, el gènere i la família. «L’obra pot agradar la gent jove però recomano al públic adult que vingui a escoltar-nos dues hores perquè entengui el nostre dia a dia», exposen les intèrprets. I recomanen que qui ho faci vagi «amb la ment oberta» i «amb ganes d’aprendre coses noves perquè sovint els grans es tanquen en banda i passen d’escoltar-nos. Es planten sense més ni més».

A diferència de ‘Watching Peeping Tom’, aclamat muntatge de Gorina que també partia d’un film, aquest muntatge de Gorina és més teatral. També és de gran format, un nou repte per a la directora. Compta amb una escenografia de Sílvia Delagneau i Max Glaenzel que remet a aquestes festes de ’high school’ americanes dels anys 90, aquestes que transcorren en un gimnàs o camp esportiu. «Hi ha una reflexió sobre com tot aquest imaginari ens influeix», comenta la Gorina per a qui el seu nou muntatge connecta amb la seva primera proposta ‘Puputytto (La chica conejita)’ de SaaraTurunen. «El tema és diferent però totes dues estan marcades pel feminisme i l’adolescència», apunta Gorina.