Savall fascina amb el seu Beethoven

Sensacions contraposades

Escoltar Beethoven amb instruments històrics brinda sensacions contradictòries. La vetllada va començar amb la ‘Simfonia núm. 6 en Fa, Pastoral, Op. 68’ (1808), en què es va apreciar cert desequilibri entre famílies davant la peculiar acústica de la sala, amb unes cordes agudes molt nombroses i sonores i una fusta més aviat discreta. Però Savall va esculpir amb saviesa el seu fraseig amb un joc de contrastos sense treva, aspecte que li va brindar nova vida a la tan coneguda obra, amb una versió carregada de detalls. El meravellós i inigualable segon moviment, l’‘Andante molto moto’ que Beethoven descriu com a ‘Szene am Bach’ (‘Escena al rierol’) va ser una joia d’enfilada i equilibri, amb tot al seu lloc, un esplèndid sentit de l’agògica i de les dinàmiques obrant així un petit miracle. La resposta dels músics va ser sempre eficaç, tal com ho va demostrar en la teatral concepció del tercer i quart moviments, amb l’estrepitosa tempesta molt ben portada.

Notícies relacionades

Anne L’Huillier: "Vaig pensar que els meus col·legues no m’escoltaven"

Dudamel enamora amb Strauss

A la ‘Simfonia núm. 7 en La, Op. 92’ (1813) les tintes van semblar més marcades encara, amb un ‘Vivace’ inicial omplert d’energia i contrast gairebé teatrals. D’acord que hi va haver més d’algun desacord, però res per criticar el resultat final. L’accent dramàtic va seguir en el popular ‘Alegretto’ i l’energètica visió va tornar tant en l’‘Scherzo’ com en el moviment final, acabant en una emocionant i merescuda ovació.