Hotel Cadogan

L’extravagant art de fotografiar difunts

El llibre ‘Post mortem’ mostra la col·lecció de retrats mortuoris de l’actor Carlos Areces

La cuinera de l’hotel, la senyora Patmore, guarda al rebost amb pany i clau una vella capsa de galetes on custodia les nostres propines, la porció que el cos de casa en el seu conjunt destinem cada mes a sufragar el cost del nostre gran vici; això és, l’adquisició de més i més exemplars per a la biblioteca del Cadogan. Des de fa uns mesos, anem enamoriscats d’allò més d’un llibre amb coberta en tapa dura de vellut negre, dins d’una capsa feta a mà amb un encunyament de vidre acrílic, un exemplar de col·leccionista presentat per Titilante Ediciones: ‘Post mortem’, la col·lecció de retrats mortuoris de l’actor Carlos Areces, acompanyat d’un text bilingüe (anglès, castellà) de Virginia de la Cruz Lichet, gran experta en la fotografia de difunts. S’ha fet una tirada molt curteta de 1.839 exemplars, una xifra triada perquè aquest va ser l’any en què Louis Daguerre va presentar al món, a París, un ‘monstre’ que semblava investit de poders paranormals: el daguerreotip.

Notícies relacionades

A hores d’ara de la civilització, en què es viu tan d’esquena a la mort, pot semblar extravagant, o fins i tot esgarrifós, el fet de retratar a un cadàver, però al segle XIX va estar molt en voga a causa d’una mortalitat altíssima, sobretot la infantil, de manera que les famílies podien conservar així un record del finat i ajudar-se a suportar el dol. L’art va anar refinant-se i guanyant en popularitat fins al punt que els fotògrafs acudien als domicilis particulars amb els preparatius de retratar. El lema amb el qual s’anunciaven, la seva targeta de visita, suposava en si mateix un vers carregat de presagis gòtics: «Assegura l’ombra, allà on la substància s’esvaeix». En els principis, els vius es retrataven amb els finats com si res, dissimulant el fatal desenllaç, acomodats al saló o asseguts a la taula, la mare amb el nadó mort entre els braços, i com que les tècniques fotogràfiques de l’època necessitaven d’uns temps d’exposició tan llargs, es donava una circumstància una mica còmica: els cadàvers, immòbils, sortien niquelats, perfectes en la seva definició, i els vius apareixien borrosos, difuminats com espectres, ja que es movien una mica.

Els victorians teníem molt present el vell ‘dictum’ llatí: ‘memento mori’ (recorda que moriràs). ¡Si fins i tot ens fèiem joies amb els cabells dels parents! Braçalets, fermalls, collarets.

Temes:

Llibres Hotel Cadogan

Inicia sessió 0 Comentaris

¿Per què no s’atreveixen amb l’espardenya?

L’OBC estrenarà ‘Dream requiem’ de Wainwright