Iciar Bollaín fa un al·legat contra la violència a ‘Maixabel’

Quan a Icíar Bollaín li van proposar fer una pel·lícula sobre Maixabel Lasa, va sentir vertigen i una gran responsabilitat, però també l’impuls i l’energia necessàries per entregar-se per complet a aquesta història. Li havia impressionat molt llegir sobre les trobades que es van produir entre etarres penedits i els familiars de les seves víctimes, i en aquest sentit, l’exdona de Juan Mari Jáuregui, Maixabel, s’havia convertit en una figura de referència, ja que va ser de les primeres a atrevir-se a posar-se davant els assassins del seu marit, entre ells, Ibon Etxebarreta i Luis Carrasco.

Al costat de la guionista Isa Campo, Bollaín va començar a treballar aquest material tan complex. ¿És possible el perdó d’una banda i el penediment per una altra? «Em semblava molt dolorós el camí que havien recorregut les dues parts fins a arribar fins aquell moment», explica la directora a EL PERIÓDICO abans de la projecció de la pel·lícula a la secció oficial del Festival de Sant Sebastià. «És colpidor que una víctima de terrorisme segui a parlar amb la persona que més mal li ha fet en la seva vida. Però, també, em cridava l’atenció el trajecte que havien fet aquests presos fins a arribar fins allà».

Des que van conèixer Maixabel Lasa, tant Isa Campo com Icíar Bollaín es van enamorar d’ella, de la seva manera de ser, de la seva serenitat, de la seva fortalesa. Tenien clar que la pel·lícula havia de portar el seu nom.

«És un referent en la convivència i la pau al País Basc, una llum en aquest pou que ha sigut la violència d’ETA. Era important que ella en fos l’eix». Però, com en qualsevol conversa, també hi ha l’altra part, i l’espectador havia de saber com arriben fins allà Etxebarreta i Carrasco. «En un diàleg hi ha dues persones, i no es pot entendre si no saps d’on ve cadascú, per això era fonamental saber com aquests homes passen de l’idealisme de la seva joventut, a reconèixer que es van equivocar».

Cara i creu d’un conflicte

A la pel·lícula, Maixabel és Blanca Portillo i Ibón Etxebarreta, Luis Tosar. Ells són la cara i la creu d’un conflicte que encara té moltes ferides obertes. Però precisament per aquesta raó, Bollaín creu que és imprescindible explicar aquesta història, per continuar guarint la convivència en un moment en què els discursos d’odi es propaguen per tot el món.

«Des del principi em vaig adonar que la pel·lícula era un al·legat brutal contra la violència, que és terrible per a tothom, per a la víctima, per a qui la perpetra, per a la societat en general, perquè s’hi queda el dolor, el trauma. Així que penso que aquesta pel·lícula serveix per reflexionar entorn de com d’inútils són els discursos d’odi».

Notícies relacionades

Blur no té ningú que els canti

L’‘Abril’ canvia el seu dia de publicació al dissabte

La pel·lícula segueix Maixabel en el seu duel, en el seu dolor, en el seu procés. Per altra banda, també ens endinsem en la transformació gradual que va patint Etxebarreta. I finalment hi ha la filla de Maixabel, María (María Cerezuela), probablement el personatge amb qui més s’identifiqui l’espectador, perquè ha viscut condicionada amb aquesta tragèdia i no pot entendre que la seva mare pugui trobar-se amb l’assassí del seu pare.

‘Maixabel’ és probablement la pel·lícula més austera d’Icíar Bollaín. No volia fer sentimentalisme amb el tema que estava tractant. Ja era prou delicat per remarcar la pena. «Em sembla que recrear-s’hi hauria sigut fer pornografia del dolor. Cal retratar-ho amb sobrietat, perquè crec que així el missatge és més potent. Ja és terrible el que estàs explicant com per intentar buscar la llàgrima fàcil».