Anar al contingut
Maixabel Lasa: «Trobar-te amb el teu victimari el guareix a ell i a tu»

VINCENT WEST

ASSUMPTES PROPIS

Maixabel Lasa: «Trobar-te amb el teu victimari el guareix a ell i a tu»

La vídua de Juan María Jáuregui dialoga amb un dels etarres que van matar el seu marit al documental 'Zubiak'

Núria Navarro

A 'Zubiak’, el documental que Jon Sistiaga i Alfonso Cortés-Cavanillas acaben d’estrenar al Festival de Sant Sebastià, hi apareix Maixabel Lasa (Legorreta, 1951) fregint pebrots per embuatar un bacallà. El comensal és Ibon Etxezarreta, un dels tres membres del ‘comando Buruntza’ d’ETA que el 29 de juliol del 2000 va disparar dos trets al clatell al seu marit, Juan María Jáuregui, exgovernador civil de Guipúscoa. Ell porta el vi. Mengen –poc– cara a cara.

–¿Què opinaria el seu marit de la cita?
–Estaria orgullós de mi. Creia, com jo, en la necessitat de donar segones oportunitats.

–Cuinar per a algú denota afecte.
–Simbolitza la imperiosa necessitat de crear ponts entre diferents. La persona que va ser capaç de matar el 2000 ja no està en aquesta tessitura.

–¿Com en pot estar tan segura?
–Ho veig als seus ulls.

–¿Què hi veu
?–Més serenitat. El 2014, després de trobar-nos una primera vegada amb un mediador, va venir a l’homenatge al meu marit a Legorreta amb un ram de 13 clavells vermells –«els anys que han passat des que vam matar el Juan Mari», va dir– i un de blanc, «el futur». El vaig descol·locar quan vaig pujar al cotxe per indicar-li el camí al monòlit. La seva cara era la d’algú atemorit. Ell ha fet un camí, i jo, també.

–El seu potser és el més desconcertant.
–A mi em sorprèn que sorprengui. Sé que a molts els sembla impossible, però no són a la meva pell.

–És com si un supervivent d’Auschwitz dinés amb un SS.
–Com ha passat. Una trobada restaurativa ajuda a tancar ferides, a guarir. A la víctima, al victimari i a la societat també. Estem veient que el Govern d’Espanya no arriba a acords perquè no parla.

–¿O parlen de terrorisme a la lleugera?
–El concepte de terrorisme s’està banalitzant. Els xavals d’Altsasu, per exemple, tindran responsabilitats, però no d’aquest caire. Si aquesta mateixa baralla hagués passat a Badajoz, no hauria sigut un ‘atac terrorista’. I, en el cas català, el Govern central en funcions hauria d’aclarir més les coses, perquè pot tirar més gasolina al foc.

«El meu marit estaria orgullós de mi. Ell també creia en les segones oportunitats»

–¿Com va començar vostè a llançar-hi aigua?
–Va ser el 2001, quan el ‘lehendakari’ Ibarretxe em va oferir posar-me al capdavant de la Direcció de Víctimes del Terrorisme. Després l’Ibon m’explicaria que quan es va assabentar que em nomenarien a mi, va pensar: «¿Ha de ser la dona a qui jo vaig fer mal?».

–Un pensament dissonant.
–Encara que fossin assassins, tenien cor. No sabien qui era el Juan Mari –la seva primera víctima mortal–, ni miraven les imatges del mal que havien fet. L’Ibon em va explicar que va agafar els gossos i se’n va anar a la muntanya a cridar.

–Primer va acceptar una trobada amb Luis María Carrasco, un altre dels tres etarres.
–El 2011. Vaig ser la primera víctima que es va trobar amb el victimari. Vaig passar gairebé tres hores parlant amb ell a Nanclares i vaig sortir d’allà com si m’haguessin tret un pes de sobre, com si levités. I a finals del 2012, l’Ibon em va enviar una carta –que guardo– en què reconeixia el mal causat tant a mi, com a les víctimes de tres assassinats més.

–¿Suficient com per a veure’s?
–Ens hem vist diverses vegades. Em va convidar a l’estrena de la tercera part de la trilogia teatral ‘Rescoldos de paz y violencia’ de María San Miguel. I ens queda pendent quedar amb el fill de Froilán Elespe, edil del PSOE de Lasarte assassinat el 2001, per xerrar en una terrassa i que la gent ens vegi.

–Fins i tot felicita la seva mare per Nadal.
–La mare n’està agraïda. Desconeixia la doble vida que portava el seu fill; com la noia amb qui s’havia de casar una setmana després de la seva detenció. Ella també li ha donat una segona oportunitat: és el padrí de la seva filla.

–Almenys, ni ell ni Carrasco van prémer el gallet.
–L’Ibon em va dir que era la tercera vegada que intentaven matar el Juan Mari i que es jugaven a sorts qui disparava. Li va tocar a Patxi Makazaga, però hauria pogut ser ell. Saber que dues de les tres persones que van matar el Juan Mari n’estan penedides em reconforta. Són els més grans deslegitimadors de la violència armada. Cap dirigent polític de l’esquerra ‘abertzale’ ha sigut capaç de reconèixer el que aquests han reconegut.

–¿Què se n’ha fet, de Makazaga?
No sé on és. He preguntat al seu poble, que és a 11 quilòmetres del meu. L’Ibon m’ha promès esbrinar on és i intentar convèncer-lo que faci una cosa semblant.

–¿Això aquietaria definitivament el seu esperit?
–Sí. Crec en la justícia del reparable i en la memòria de l’irreparable.