Festival de cine
Edgar Wright es posa seriós però no fa por
‘Última noche en el Soho’ ésseva pel·lícula més fosca, potser per això és també la menys rodona
El cineasta británico Edgar Wright , la actriz estadounidense Anya Taylor-Joy, el actor británico Matt Smith, el actor estadounidense Michael Ajao y la guionista Krysty Wilson-Cairns posan en un photocall de ’Last Night in Soho ’ /
El britànic Edgar Wright fa molt temps que explora els arquetips del cine de terror –morts vivents a ‘Zombis Party’ (2004), sectes a ‘Arma fatal’ (2007), invasions alienígenes a ‘Bienvenidos al fin del mundo’ (2013), un munt de clixés del gènere al fals tràiler ‘Don’t’ (2007)–, però fins ara sempre ho havia fet amb la intenció de fer-nos riure. A ‘Última noche en el Soho’, un thriller psicològic amb les escenes plenes de fantasmes amenaçadors i sang a borbolls, l’humor brilla intencionadament per la seva absència. És la seva pel·lícula més fosca, potser per això és també la menys rodona.
Presentada aquest dissabte a la Mostra fora de concurs, la pel·lícula s’ambienta tant al Londres actual com al de fa mig segle. La protagonista és Eloise (Thomasin McKenzie), estudiant de disseny nouvinguda a la ciutat que adora la música, el cine i la moda dels anys 60. Després de llogar una habitació a l’apartament d’una àvia al barri de Fitzrovia, la jove comença a experimentar somnis i visions estranys que la transporten a aquella dècada i la connecten misteriosament amb Sandie (Anya Taylor-Joy), una aspirant a cantant. A mesura que aquestes fantasies esdevenen cada vegada més pertorbadores, la noia va perdent la capacitat per distingir la realitat del deliri.
Mentre la contempla, Wright es recrea barrejant els significants estètics i musicals del ‘Swinging London’ amb elements expressius que evoquen les maneres del ‘giallo’ italià i en el procés confirma la seva brillantor com a narrador a través d’imatges i la seva habilitat a l’hora d’utilitzar les memorables col·leccions de cançons que componen les bandes sonores de les seves pel·lícules per fer avançar les seves històries. El problema és que aquí, tota aquesta exhibició formal li serveix menys per crear el tipus d’atmosfera que el gènere requereix que com a mer embolcall d’una història plena d’improbabilitats, repetitiva i una mica badoca, que no només distreu l’espectador d’aquests plaers visuals i sonors, sinó que treu força a les reflexions de la pel·lícula sobre els perills de la nostàlgia i l’explotació de les dones.
