Crítica de ‘Nora’: escapar per trobar-se

En el seu debut en la direcció, ‘Un otoño sin Berlín’, la directora Lara Izagirre va demostrar ser posseïdora d’una especial sensibilitat a l’hora de configurar personatges femenins. Ara, amb el seu següent treball, ‘Nora’, torna a endinsar-se en les contradiccions i les recerques d’una generació de dones que, al voltant dels trenta, encara no han trobat el seu lloc al món. 

Notícies relacionades

La Cubana ocupa el Romea amb un homenatge al teatre amateur: «Tots hem començat com a aficionats»

La Dreta de l’Eixample ja concentra el 20% de les llibreries de Barcelona

La protagonista, Nora (Ane Pikaza) es troba en un impàs emocional després de la mort del seu avi i la falta d’expectatives laborals. Necessita trobar-se a si mateixa i iniciarà un viatge en soledat per trencar amb bona part dels llasts que ha portat a les espatlles. Un viatge serè per deixar enrere els homes, la família i les expectatives frustrades. 

Tot i que el seu punt de partida pugui semblar tòpic, tant Izaguirre com Pizaka aconsegueixen que aquesta ‘road movie’ adquireixi la seva pròpia personalitat i doten de subtilesa els clixés del gènere, com la connexió amb l’entorn natural. La necessitat de trobar la mateixa veu artística ressona al llarg d’una pel·lícula en la qual les il·lustracions de la protagonista (obra de la mateixa Pizaka) cobren un paper essencial per evidenciar que no sempre cal seguir el rumb de les convencions, sinó transitar carreteres secundàries per arribar a la meta.