Xavier Mercadé, l’ubic fotògraf de 40 anys de rock a Barcelona

En l’argot dels ‘foters’ barcelonins de rock, «fer un Xavi» consistia a retratar la banda metalera en un club, sortir després rabent amb la moto a agafar el rossinyol melòdic del moment en un teatre i d’allà, a la marató ska-hardcore en un local a la quinta forca. El rècord de Xavier Mercadé va ser de set concerts en set escenaris més en una sola jornada, el 2015, un d’aquests a Girona (al migdia, de Sopa de Cabra). Amb aquesta intensitat vivia la seva professió, molt més enllà dels límits de l’obligació professional, i convivint en els últims temps amb la malaltia, un càncer que se’l va emportar als 54 anys aquest dilluns. 

Xavier Mercadé (Barcelona, 15 de febrer de 1967) deixa un arxiu fotogràfic monumental, que ell es va encarregar d’anar digitalitzant des de feia anys i en què queda immortalitzada la memòria de la música en directe a la ciutat de Barcelona (i no només) de les últimes quatre dècades. Fotos que tant poden rendir honors a la ‘rock star’ com desviar el focus al públic: avesat als ambients del punk dels vuitanta, es delectava capturant el desvari del ball ‘pogo’ mentre les cerveses volaven. Va ser en aquestes catacumbes quan, el 1984, inspirat per les rampants ràdios lliures i l’auge dels fanzins, va crear la seva pròpia capçalera escrita, que va tenir noms diversos i delirants (‘Wild puppets’, ‘Eructos de Barna’, ‘La Banguardia’, ‘Papers’) fins que es va quedar amb el de ‘Voll-ker’, homenatge a la cervesa Voll-Damm i al pòquer, i nom que durant anys es va convertir en el seu cognom artístic. 

L’home que sempre era allà

Dos anys després Mercadé compaginava la seva protorevista en blanc i negre fotografiant Anti/Dogmatikss, L’Odi Social o un jove Manu Chao (com a guitarrista de The Kingsnakes), i escrivint sobre ells, amb els estudis a l’Escola de Mitjans Audiovisuals de Barcelona (EMAV). Després es va començar a involucrar en publicacions musicals de diversa fila (l’efímera ‘Sound’, la basca ‘El Tubo’, ‘Neón’), i el 1993 va participar de l’equip fundacional d’‘Enderrock’, la primera revista de rock en català, de la qual seria el cap de fotografia (càrrec compartit amb Juan Miguel Morales) fins a l’actualitat. Ocupació compatible amb col·laboracions amb moltes altres capçaleres, també amb aquest diari, on un dia va ser encertadament descrit com «l’home que sempre és allà».

Mercadé es va saber moure i promocionar el seu art fotogràfic, donant forma a diversos llibres: del primerenc ‘Pasión pel rock’ (1999) a volums com a ‘Odio obedecer: la escena alternativa en los 80’ (2010) o ‘Balas perdidas: qué fue del siglo XX’ (2012). Van contactar amb ell de l’oficina de Bruce Springsteen per distribuir les seves imatges del concert del Camp Nou el 2016, i un any després va ser l’únic fotògraf acreditat a l’actuació de Foo Fighters a la sala Barts. Va mostrar el seu material en exposicions sobre Umpah-Pah, Sopa de Cabra i la música basca, així com la que va muntar, el 2017, la sala Sidecar amb motiu del seu concert número 5.000. 

Exposició al Palau Robert

Però el seu reconeixement més manifest va venir aquest mateix any amb la mostra ‘Rock viu. Quatre dècades de rock a Catalunya’, al Palau Robert, inaugurada el 10 de maig i que continua oberta fins diumenge que ve, amb 300 fotos d’artistes en concert: de Dylan o Bowie als seus estimats B. B. Sin Sed o friquis del seu gust com Gwar. Una mostra comissariada per ‘Enderrock’, que va publicar en paral·lel un número especial, el 300, dedicat a la seva obra, amb textos, entre d’altres, de Santi Balmes, el seu vell amic de corregudes llibertàries Joni D. i periodistes d’altres capçaleres musicals, com el director de ‘Ruta 66’, Alfred Crespo, i el de ‘Rockdelux’, Santi Carrillo. Aquest descrivia al seu article Mercadé, fotògraf prest a capturar amb l’objectiu artistes no només de rock sinó també de jazz, blues, salsa, flamenc o folk, com «un home que honra la gran música amb tota la seva diversitat».

🔴300 imatges d'artistes nacionals i internacionals recopilades a #RockViu. Un recorregut per la nostra història, perquè som música. Des de David Bowie a @loveoflesbian, passant per Beyoncé. Quin d'aquest concert t'agradaria reviure? @rockviu @enderrock pic.twitter.com/LvAZOUHAJk

— Palau Robert. Catalunya en valor. (@palaurobert) 18 de agosto de 2021

Van ser un milió de fotos, tal com sona, les que Xavier Mercadé va fer als escenaris al llarg de 37 anys, i parlem d’un total de 14.000 concerts (la divisió treu una mitjana de 378 bolos a l’any; per sobre d’un al dia). I semblava que es recordava de tots, ja que podies confiar bastant en la seva memòria (i en el seu apèndix en forma d’arxiu computeritzat) per confirmar o descartar l’on i el quan d’aquell concert sobre el qual tenies dubtes. Un moment de crisi: quan, el 2019, tornant a l’AVE de Madrid després d’acudir al Download Festival, li van robar la seva càmera Nikon D810, que no va recuperar malgrat procedir a una crida de recerca i captura a les xarxes que va destapar nombroses complicitats.

Un company que «sempre ajudava»

Notícies relacionades

Elefantes canten sense complexos a l’amor romàntic al Palau

Reivindicant Valle-Inclán

Mercadé estudiava els concerts, sobretot els grans muntatges en què els fotògrafs solen disposar de molt poc temps per fer la seva feina («tens 30 segons per fotografiar Beyoncé», li van anunciar ‘in extremis’ al Palau Sant Jordi el 2007), esmicolant prèviament vídeos d’altres actuacions a YouTube. Així podia preveure en quin moment i posició exactes podia aspirar al millor enquadrament o «agafar Bruce Dickinson [Iron Maiden] en el moment just en què feia un salt triomfal», afirma el fotògraf d’aquest diari Ferran Sendra, que tantes i tantes fosses de sales, pavellons i festivals va compartir amb ell. 

Era «un bon company», remarca Sendra, que «sempre ajudava, una cosa que no passa sempre en aquesta professió, en què cadascú buscarà la millor foto». Ningú com ell, afegeix, «vivia aquesta feina amb tanta entrega i voluntat de ferro, fins a l’últim moment», diu. És gairebé literal: aquest fotògraf recorda una nit de fa unes setmanes al Festival de Pedralbes, quan suggerint-li que, atès el seu estat de salut delicat, potser podia reduir una mica la marxa, aquest li va respondre: «Sortir cada nit a fer això és el que em fa sentir viu».