L'home que sempre hi és

De James Brown en la seva faceta de campió de l'autobombo se'n pot dir que no tenia el més mínim pudor, però no que fos un mentider, ni tan sols un exagerat. El paio s'atorgava títols ressonants un darrere de l'altre com si fos un rei guillat, però els justificava amb escreix amb els seus discos, les seves actuacions, les seves pintes i la seva actitud. Mr. Dynamite, Soul Brother Number One, The Godfather of Funk... No es tallava i a cap propaganda fallava. Que un colós com Brown fardés també de ser The Hardest Working Man in Showbusiness posa al seu lloc el talent com a ingredient de la producció creativa.

L'Home Més Treballador del Món de l'Espectacle. A Barcelona aquest és sens dubte Xavier Mercadé. El seu arxiu de fotografies de grups i solistes de música popular moderna consta de més de 10.000 sèries, la immensa majoria disparades en bolos. Una dècada té 3.650 nits. Si calculen que Mercadé fa 30 anys que fotografia «tot el que es mou a sobre d'un escenari», com diu el seu lema, no aniran desencaminats. El camarada Alekséi Stajánov n'estaria ben orgullós.

Un exemple del que alguns dels seus col·legues en diuen «fer un Xavi»: el 14 de novembre del 2014 va retratar Senior i el Cor Brutal a la Casa Golferichs, James Blunt al Barcelona Teatre Musical, a Mürfila al Music Hall i Day Light a la sala Volta.

I si aquestes maratons omnívores són cada vegada menys freqüents no és per apoltronament sinó perquè els festivals en general i el Primavera Sound en particular han reduït de mala manera amb la seva dictadura el nombre d'actuacions mitjanes. Una ment conspiranoica interpretaria que es tracta de la contrastada fórmula catòlica de control de masses anomenada carnaval aplicada al pop: uns dies de llibertinatge tolerat a l'any i tots contents.

Per pragmatisme

Mercadé sempre hi és, tant si és una vetllada de masses o gairebé clandestina. El 17 de gener passat va actuar a RockSound BB Sin Sed, gran esperança del rock metropolità de la dècada de 1980 que no va arrencar, ningú sap per què, i que ara sembla rumiar un retorn. La banda de Sabadell no té (¡quina vergonya!) entrada a la Viquipèdia i allà hi havia un centenar de persones segons l'organització, però Mercadé no hi va fallar.

Els seus inicis en la fotografia de concerts van ser d'ordre pragmàtic. Com un home orquestra feia de dalt a baix fanzins en l'època del meneo barceloní, la resposta local a la movida madrileña. «Volia formar part de l'engranatge necessari perquè aquí passessin coses», diu. Així que escrivia textos i retallava de revistes musicals les fotografies que els il·lustraven. Fins que va decidir utilitzar la càmera familiar. Era el 3 de juny de 1984, tenia 17 anys i va immortalitzar Ultratruita i El Grito Acusador.

Mercadé feia llavors tres o quatre fotos de cada actuació. Per amortitzar la inversió en el rodet i perquè tampoc li donava gaire importància a la imatge. Al capdavall quedaria feta un esborrall en el fanzín fotocopiat. Poc després vindrien els estudis de fotografia i una cosa semblant a la professionalització a les pàgines de Sound, efímera publicació impulsada pel fill d'un editor de revistes pornogràfiques, Pajas entre elles. «Vaig descobrir que podies aconseguir discos i entrades contactant amb discogràfiques i promotores», diu.

Notícies relacionades

La sequera manté en suspens la tramitació del Pol Biomèdic

Els comerços del Llobregat Centre perdonen 1,3 milions de deute

Ara és el cap de fotografia d'Enderrock i com que va dedicar dos anys a digitalitzar i datar negatius i no ha parat mai és difícil enxampar-li llacunes dels últims 30 anys. Una debilitat: ¿els fabulosos Fleshtones? «Els tinc a la Recta de l'Estadi el setembre del 1987, amb Chuck Berry; al Zeleste d'Almogàvers el desembre del mateix any; a KGB el maig del 1991, i al Garatge el gener del 1994». Déu n'hi do.

«És el meu vici», diu. Un vici al qual afegeix una disciplina fèrria.