¿S’esgota la música urbana?

Escolto la nova cançó de Bad Gyal Da me, i em trobo amb el relat filoporno marca de la casa: "El baby que tengo, / en el sexo, es especialista / Me lo entra, lo siento / Pa’ ese tamaño estoy lista". I segueix: "con la boca el tanguita me quitó", "me puso a cantar, el micro agarrar"… En el vídeo, veiem la diva del Maresme passant l’aspirador en llenceria i cops de taló, mentre es creuen imatges metafòriques: mitja llimona clavada en una espremedora, com insinuant alguna cosa.

Això ja no escandalitza ningú, perquè no estem al 1983, quan les Vulpes van muntar-ne una de bona amb Me gusta ser una zorra (40 anys abans que Zahara, Rigoberta Bandini i Nebulossa). Des de fa un temps hem volgut entendre que la temàtica fogosa, descarada, del reggaeton i de les músiques urbanes llatines era refrescant per a la nostra mentalitat europea, potser constreta o puritana, i més encara quan qui la feia servir era una dona, perquè això representava un alliberament i una equiparació dels rols. Bé, d’acord.

És més, hem recordat que el rock and roll també va néixer com una música carnal, tribal, fins i tot una mica ximpleta, rica en referències sexuals (tot i que llavors eren molt transgressores). Però d’això fa 70 anys, i temps després el rock va evolucionar, i va contribuir a transformar el món, canalitzant cavil·lacions sobre la naturalesa humana, denúncies socials i polítiques, textos amb entitat poètica.

Notícies relacionades

Escapada d’estiu a Món Sant Benet: natura, història i gastronomia en un entorn únic a Catalunya

El patronat del MNAC al·legarà «incapacitat tècnica» per traslladar les pintures de Sixena

¿I el reggaeton i les llatinitats de consum? Així com uns anys enrere hi va haver una onada de temàtica social en la música, ara venim d’un temps en què el pèndol se n’ha anat a l’altre extrem: música disfrutona, hedonisme sense doble fons. Hi ha un reggaeton alternatiu, clar, però no és el del mainstream. La paraula més repetida en els concerts de Bad Gyal és culo, i la segona culón, i no sembla que, per ara, el seu imaginari literari i simbòlic doni indicis d’evolucionar.

Em consolo pensant en el número u del ram, Bad Bunny, que canta a les circumstàncies culturals de Puerto Rico al seu últim disc, on hi ha subtilesa lírica (i picades d’ullet a la salsa, obrint l’espectre). Pot ser que la fórmula estigui arribant al seu límit. Observo indicis de cansament d’aquest imaginari i, més encara, d’haver de justificar-lo per evitar que t’acusin de no estar al dia. No es pot posar tot al mateix nivell: la música amb substància i la que només entreté. Aquest relativisme. ¿Podem començar a dir-ho? ¿Quin pòsit deixen aquestes cançons? Bé, pot ser que en el futur pensin que aquests van ser temps excitants, una orgia cada dia.