Cineasta únic

Chema García Ibarra o la quotidianitat d’Elx filmada per un marcià

  • El director presenta ‘Espíritu sagrado’, el seu primer llargmetratge, a Locarno després d’haver configurat un món propi en els seus treballs previs

  • El realitzador es confirma com una de les veus més particulars de la mostra cinematografia gràcies a la seva genial barreja entre el quotidià i l’insondable

Chema Garcia Ibarra director de cine

Chema Garcia Ibarra director de cine

3
Es llegeix en minuts
Beatriz Martínez
Beatriz Martínez

Periodista

Ubicada/t a Madrid

ver +

A Chema García Ibarra li van dir que si volia fer cine no li quedaria més remei que traslladar-se a Madrid o a Barcelona. Havia d’anar on era el cine, i ell el que volia era just el contrari, portar-lo on fos ell. Així que es va quedar a Elx, i allà va començar a rodar els seus curts, al seu barri, amb la seva gent, amb la seva parella Leonor Díaz, que s’encarrega de la direcció artística, tan característica, del seu univers. I des d’Elx va guanyar Sundance (dues vegades) i un munt de premis a tot el món fins a convertir-se en un dels directors espanyols que acumula més guardons. 

Ara estrena el seu primer llargmetratge al Festival de Locarno, ‘Espíritu sagrado’, sí, com aquell disc de principis dels 2000 que barrejava l’electrònica amb els cants dels nadius americans. I en ell demostra que continua sent fidel al seu univers particular, aquest que va començar a configurar a ‘El ataque de los robots de Nebulosa 5’ i va continuar amb ‘Protopartículas’, ‘Misterio’ o ‘Uranes’, en el qual es barreja el quotidià amb la ciència-ficció, o el que és el mateix, Elx amb els marcians. Una combinació explosiva de la qual el director no ha parat de treure’n partit. 

«A mi m’agraden molt quatre coses i les exploro tota l’estona, no em canso, perquè no s’acaben. És com els físics que estudien la matèria, que comencen amb una cosa petita i segons van avançant cada vegada veuen més coses. Doncs jo agafo quatre coordenades i em dedico a veure tot el que m’ofereixen i no en sortiré, aquest és el meu món, on estic còmode. No tinc cap interès en la versatilitat», explica el director uns dies abans de viatjar al certamen.

Contrast

Aquestes quatre coordenades a què es refereix es podrien resumir en una: el xoc entre el domèstic i l’insondable. Aquest contrast també inclou la utilització d’actors no professionals i d’espais quotidians que cobren una dimensió de profunda estranyesa. «Vull que a les meves pel·lícules hi hagi rostres reals, accents, localismes, que la gent utilitzi les seves expressions o la seva pròpia roba. Jo busco la naturalitat, i això no m’ho poden donar els actors, perquè arribarien a ella a través d’un treball de recerca de la naturalitat. A mi m’agrada més una persona sent ella mateixa davant de la càmera». 

Quant als espais, les localitzacions, García Ibarra també ho té molt clar: «No m’agrada gens el que és cosmopolita, no m’interessa, em sembla avorridíssim». De nou, Elx. 

‘Espíritu sagrado’ comença amb la notícia de la desaparició d’una nena, la Vane. Al voltant d’aquest cas trobem àvies mèdiums, una societat ufològica il·licitana (OVNI Llevant), cases forrades amb teles de lleopard, símbols esotèrics, éssers del més enllà que parlen a través de laringòfons i una versió tecnorumba del ‘Zombie’ de The Cranberries a càrrec de Los Sobraos. A més, el protagonista, José María, l’oncle de la Vane, té un projecte secret per canviar el destí humà a través de l’abducció. I està esperant que passi una cosa imminent. 

Barreja de gèneres

Notícies relacionades

«En tots els meus treballs hi ha una sensació molt forta d’imminència. És un concepte molt present al món de la ufologia, això d’estar a l’expectativa. Hi ha allà una tensió que em sembla molt poètica i bonica, esperar que una cosa molt gran passi». 

A Chema li agrada barrejar tots els gèneres possibles i passar-los pel filtre de la seva personalitat. ‘Espíritu sagrado’ és una comèdia, és un drama, és un ‘thriller’ policial, és una pel·lícula de ciència-ficció i és una revisió de la crònica negra valenciana, i s’hi barreja la puresa amb la incomoditat, la llum amb la foscor. «Quan poses una escena ximple i després una altra de molt fosca, hi ha un moment en què estàs compartint les dues sensacions, ets enmig, rient i alhora traumatitzat. A mi m’interessa aquest terreny en el qual no saps quines són les instruccions de la pel·lícula, trobar aquest espai en el qual t’enfonses i no saps on agafar-te. En aquest sentit jo volia fer una pel·lícula divertidíssima i que la recordessis com si fos de terror».