Luis Baylón, el fotògraf que escriu amb imatges

Ara, 37 anys de seqüències quotidianes i urbanes, crues i reals com la vida mateixa, els ha reunit a ‘Madrid en plata’ (Ediciones La Bahía / RM), llibre de fotografies en blanc i negre i impressió en òfset, aspre com el full d’un diari però desbordant de sensibilitat, que és alhora el retrat íntim, tot i que de carrer i exposat en vista del vianant, de la seva ciutat entre 1984 i 2017, i un cant a la fotografia analògica que li va donar aliment tots aquests anys i un nom propi en l’ofici.

Llibres i fotos

Baylón pertany a aquesta generació de fotògrafs il·lustres i respectats –de la qual formen part figures com Alberto García-Alix, Miguel Trillo i Manuel Sonseca– que van aixecar acta de l’arribada de la modernitat a Espanya, més concretament a Madrid, escenari habitual de les seves imatges. Va retratar la ressaca de La Movida, va il·lustrar infinitat de portades de discos, va muntar un laboratori perquè altres fotògrafs, molts que eren amics seus, revelessin els seus rodets amb el mateix carinyo amb què ell tracta els negatius i, sobretot, va fer fotos sense parar, de la nit al dia, com si disparar fos per a ell una activitat pulmonar.

També va publicar una dotzena de llibres de fotos de temàtica variada –fumadors, aparadors de botigues, gossos i gats, l’Índia, l’ambient taurí...–, però sempre en blanc i negre, en analògic i donant protagonisme a personatges habituats a sortir desenfocats en el relat oficial de la història o, directament, que ningú els tingui en compte.

Indigents, ancians, nens de carrer i cares sense nom solen ser les criatures que animen les seves instantànies. «Coincideixo amb els hindús que la vida és un camí d’espines. A mi m’interessen els que ho passen malament, que els altres ja tenen el seu tros. Però m’agrada retratar-los com són, amb la seva dignitat, no com el gilipolles de Salgado, que pretén fer art del patiment aliè», explica.

Éssers anònims

El seu últim treball és ple d’aquests éssers anònims que ens creuem pel camí sense fixar-nos-hi, però que el seu Rolleiflex de doble objectiu sí que va aconseguir detectar i captar. «M’agrada la fotografia que no està intervinguda, la que congela un instant sense que el protagonista se n’adoni. Per fer bones fotos només necessites ser ràpid, discret i respectuós», defensa.

A Madrid en plata, a més, molts personatges apareixen retratats en diverses instantànies successives, com van quedar registrats al rotllo fotogràfic. La decisió estilística amaga una declaració de principis sobre la seva manera d’entendre el seu ofici: «La seqüència dona moviment a la imatge, la situa a mig camí entre la fotografia i el cine i compon una narració, que és el que m’interessa. Fer fotos és, per mi, un exercici de cal·ligrafia», reconeix.

Depressió

Igual que el seu primer llibre –‘Tarde de toros’, de 1996–, ‘Madrid en plata’ sorgeix d’una profunda depressió. La de fa 25 anys va ser per deixar l’heroïna després de dues dècades d’addicció, tema que no defuig per la facultat didàctica que poden tenir les seves paraules: «Vaig perdre dues dones per culpa del cavall i he vist morir un munt d’amics, ens ha fotut la vida per sempre a una generació sencera. No vaig de víctima, per sort ara et donen una pastilla que et permet funcionar, però és necessari que els joves sàpiguen que no hi ha res bo en l’heroïna», sentencia.

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

a depressió recent ha estat relacionada amb una crisi personal i una altra de professional. Fa quatre anys es va traslladar a viure a El Escorial, envoltat de pinedes i cants d’ocells, però a 50 quilòmetres de Madrid i la seva adrenalina urbana. «De sobte em vaig sentir perdut, desubicat», recorda. La crisi professional venia d’abans i té a veure amb la transformació tecnològica del seu ofici. Fa només dues dècades, un fotògraf de prestigi com ell podia viure còmodament de les seves imatges, però després va arribar la fotografia digital i la professió, inclosa la valoració econòmica de les fotos, va saltar pels aires.

«Molts fotògrafs van saber fer el salt. Jo no. No culpo el món digital, al qual reconec possibilitats infinites. De fet, he après a manejar-lo. Però no és el meu fort», reconeix. Això seu, diu, té a veure amb una concepció «orgànica» de la fotografia. I també de la vida. «Una càmera digital capta tonalitats que l’ull humà no veu, però jo em moc en un altre àmbit. Soc més tortuga, necessito el meu temps. No m’agrada veure la foto a l’instant, sinó descobrir-la en el misteri del laboratori. A la fotografia cal posar-hi sentiment, no filtres. I no és necessari fer tantes fotos, només les bones», conclou.