‘À un endroit du debut’: mite grec, història africana

Un fermall més que apropiat per al Grec dedicat a l’Àfrica: l’inexplicable per tardà debut d’una figura crucial per entendre el desenvolupament de la dansa africana contemporània. Amb 77 anys, Germaine Acogny continua marcant presència en escena. El seu cos dibuixa amb precisió aquest mètode característic que ha transmès a milers d’alumnes en les seves dues acadèmies senegaleses, projecte pedagògic que va iniciar als anys 70 amb el recolzament de Maurice Béjart. ‘À un endroit du début’ burxa en la seva biografia per estirar la tensió entre allò tradicional i allò forà, oposició que li ha marcat la carrera. 

 El director francogermànic Mikaël Serre ha ideat per a Acogny i la seva companyia Jant-Bi un espectacle multidisciplinari amb vídeo, text projectat i diversos plans escenogràfics; un dispositiu sobreabundant que contrasta amb, i en ocasions tapa, la senzillesa de la coreografia. Al començament, presideix l’escena la imatge del pare uniformat de la també intèrpret. Aquesta figura masculina simbolitza la ruptura amb la tradició, funcionari del règim que abandona l’animisme i abraça la religió cristiana. «El poder es transmet de dona a dona», ens recordarà insistentment Acogny inspirant-se en les paraules de la seva àvia, una sacerdotessa ioruba que és la seva principal inspiració.

Crítica anticolonial 

Notícies relacionades

Jim Jarmusch sedueix amb la seva discreta radiografia de la família

Gary Gautier, el guardià de la Casa Batlló

L’oposició inicial és poderosa, i les traces polítiques de crítica anticolonial molt fèrtils. Lluny d’encallar-se en el pla documental, la dramatúrgia es ramificarà fins a perdre de vista el tronc. S’introdueix un ambigu debat sobre la poligàmia, s’esbossa el drama de la migració i es dissol la veu de la protagonista fins a transfigurar-se en Medea: la bruixa, l’estrangera, la infanticida. La possessió funciona com a reacció contra allò blanc, el verí, i la màgia del mite es gira en contra dels costums que venen de fora. Però arribats fins aquest punt tot està obert, i l’espectacle va més carregat de símbols que de certeses narratives. Allò personal s’ha difuminat entre capes de significat.

Amb els seus moviments aquàtics i una cadència felina, Acogny planteja per al seu treball coreogràfic una essencialitat inspirada en la naturalesa, pura. Alliberada en la seva saviesa dels espasmòdics vaivens de la dansa tribal, fuig també dels llenguatges gastats de la contemporaneïtat. Alguns objectes ajuden a invocar estructures de ritual, cerimònies que recorden passatges demolidors, com quan l’àvia li critica el maquillatge blanquejant que utilitza a la missa de diumenge. Arriba llavors un final una mica abrupte que planteja la reconciliació amb l’herència rebuda. Podria semblar que tots els conflictes que s’han plantejat estan ja solucionats, i així podem tancar el viatge africà del Grec.