‘Samsó’, cap a una Bíblia africana

Paradoxalment, al Festival Grec dedicat a l’Àfrica no abunden les companyies teatrals africanes. La presència de la Third World Bunfight dirigida per Brett Bailey n’és una excepció, i això genera certa expectació en comparació a la resta de propostes internacionals. Com a precedent, l’òpera ‘Macbeth’ que vam veure a Girona el 2014, gènere culte transportat a l’horror de les guerres postcolonials. El director sud-africà –blanc, per cert– torna aquí a portar un mite occidental fins a un paisatge de violència contemporània, un joc de miralls netament polític.

De Samsó, en recordem la melena –secret de la seva força i punt feble–, però no tant el context de la llegenda bíblica: el poble d’Israel subjugat als filisteus. Aquest marc es transforma en una metàfora d’opressió que pot encaixar en moltes parts de l’Àfrica, però també a Síria, Cuba i un llarg etcètera. El que sí que és clarament autòcton al muntatge és el seu llenguatge, una barreja entre la cerimònia màgica i el teatre musical molt tocat de gèneres negres. 

Podria semblar que Bailey va prendre nota de la lliçó de Peter Brook de l’inici de festival, perquè es percep una recerca de l’essència del ritual escènic i una aposta per a les formes del teatre pobre. Com als orígens religiosos de la tragèdia grega es ressalta el component ancestral. Al començament de l’obra, la tribu ungeix el protagonista amb els símbols de l’heroi-llibertador. Samsó és el coreògraf Elvis Sibeko, que es passa gran part de l’obra executant les seves espasmòdiques danses amb què sembla que entri en tràngol. Percebem la fúria del personatge, també la seva frustració davant la injustícia dels opressors.

Una obra total

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

Des d’una cantonada, un predicador com d’església evangelista actua com a narrador, posa ordre sobre el que passa a l’escenari. La figura resulta necessària perquè en la dramatúrgia del mateix Bailey regna una confusió d’alts vols poètics. Costa seguir la trama entre tant simbolisme, com si la llegenda s’hagués escrit en un alfabet ocult als no iniciats. Cal deixar-se portar pel misteri hipnòtic del festeig actoral o s’acaba desorientat com a espectador.  

Persisteix la voluntat de caminar cap a l’obra d’art total, amb coreografies grupals, moments operístics i una atmosfèrica banda sonora de Shane Cooper interpretada en directe. La música i les projeccions en vídeo comparteixen estètica ‘new-age’. A la pantalla es coqueteja amb un anacronisme de pintura medieval, que imagina Àfrica/Palestina amb aires de llegenda gòtica. La combinació és com a mínim original, fresca. El tipus de muntatge que ens descol·loca per la seva estètica i narrativitat tan allunyades de les nostres rutines escèniques.