Novetat editorial
Tarantino torna al Hollywood de 1969 en el seu debut com a novel·lista
El seu primer llibre, ‘Érase una vez en Hollywood’, és una excitant prolongació i complement de la seva pel·lícula del 2019
Convé deixar-ho clar. Aquest llibre no és una estricta novel·lització del film ‘Érase una vez en Hollywood’, l’últim rodat fins ara per Quentin Tarantino, i, si compleix la seva paraula, la penúltima de les seves pel·lícules, ja que va dir molt convençut que, després de fer el seu 10è llargmetratge, es retiraria del cine per dedicar-se a escriure; ‘Érase una vez en Hollywood’ n’és el novè. Si deixa el cine per dedicar-se a la literatura, també sortirem guanyant, perquè aquesta novel·la és excel·lent i demostra, una vegada més, que a més de tenir una capacitat innata per crear imatges fluides i perdurables, Tarantino és un esplèndid constructor de trames i escriptor de diàlegs.
La seva primera novel·la, que arriba a les llibreries espanyoles aquest dimarts de la mà de Reservoir Books, és el complement ideal per a aquella pel·lícula sobre el Hollywood de 1969. Els personatges principals són els mateixos, i es repeteixen, des d’angles diferents, algunes de les seves situacions. Però Tarantino aprofita el més gran i flexible espai que li brinda una novel·la –de 390 pàgines– per aprofundir en els protagonistes i explicar coses determinants del seu passat.
Eloqüència salvatge
El llibre arrenca amb una conversa trepidant entre l’actor Rick Dalton i el productor Marvin Schwarz, encarnats per Leonardo DiCaprio i Al Pacino al film. És el més semblant a l’arrencada d’algunes de les seves anteriors pel·lícules: la mateixa eloqüència salvatge i gust pel diàleg precís que en els inicis de ‘Reservoir dogs’ o ‘Maleïts malparits’.
En aquest primer capítol es parla d’aquests directors poc coneguts tan del gust de Tarantino (Paul Wendkos, el millor director de films d’acció segons Rick), però també de Sergio Corbucci, Ishiro Honda, Lee van Cleef, Sergio Leone, ja amb uns anys com Stewart Granger i Glenn Ford o la sèrie b de Republic Pictures. Tarantino té el mateix enginy que el que desplega a les seves pel·lícules quan parla de cine o fa referències cinematogràfiques. El productor li passa a Rick la crítica sobre una de les seves pel·lícules apareguda a ‘Cahiers du cinéma’: «És una bona ressenya, està molt ben escrita. Haurien de demanar que te la traduïssin». Rick l’agafa, però sap que mai demanarà que l’hi tradueixin.
Tarantino segueix l’estructura de capítols alterns, una cosa que va fer servir en la construcció fragmentada de ‘Reservoir dogs’ i que, ja el 1992, va reivindicar com una estructura literària que l’influïa molt. El capítol dos torna enrere en el temps per explicar-nos aspectes significatius de Cliff Booth, el doble d’escenes d’acció interpretat per Brad Pitt. I ara descobrim la seva cinefília, una cosa impossible d’imaginar veient el film. Li agrada el cine europeu i japonès. Li agrada el Jean-Paul Belmondo d’‘Al final de l’escapada’ i gairebé tots els films d’Akira Kurosawa amb Toshiro Mifune, però odia Resnais, Antonioni, Bergman, Fellini i Truffaut.
El capítol gira entorn d’una projecció de ‘Soy curiosa’, el film-escàndol suec de 1967. Cliff convida la secretària del productor a veure-la. «Jo no vaig al cine a llegir», diu ella, referint-se als subtítols de les pel·lícules estrangeres. A Cliff, un tio dur capaç d’enfrontar-se a Bruce Lee en persona, en recordada escena del film, no li importa. És més, prefereix aquestes pel·lícules, que veu en un cine cada diumenge a la tarda, a les de Hollywood. Amb Cliff, Tarantino fa una espècie d’autoretrat d’ell mateix com a cinèfil d’aquells anys.
Dilema vigent
Notícies relacionadesLa novel·la barreja films inventats amb reals: Cliff assegura haver treballat a ‘Confidencias de mujer’, dirigida per George Cukor el 1962. S’hi repeteixen algunes anècdotes de la pel·lícula de Tarantino, com la possibilitat que va tenir Rick de substituir Steve McQueen a ‘La gran evasió’, però afegint-hi una partida de billar entre els dos actors, el real i l’imaginat per Tarantino. El famós llançaflames del final de la pel·lícula també té cabuda a la novel·la, tot i que d’una altra forma. El dilema de Rick entre ser personatge de segona fila de sèries televisives o protagonista de produccions rodades a Itàlia continua vigent a la novel·la. Tarantino hi afegeix noves músiques: Sharon Tate escolta el primer disc en anglès de François Hardy. Aprofundeix en Charles Manson i el seu clan. I hi continuen molt presents Tate i Roman Polanski. Tarantino escriu que el director de ‘La llavor del diable’ sempre li diu a Warren Beatty que «la vida és massa curta per no conduir un descapotable».
Un únic inconvenient. Quan llegim una novel·la fantasiegem amb els rostres dels seus personatges, els atorguem els trets que desitgem. Aquí és impossible: DiCaprio, Pitt, Pacino, Margot Robbie o Margaret Qualley hi són molt presents.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
