Reposició en sales

‘Reservoir dogs’: la bomba de Tarantino torna als cines

Tràiler de la pel·lícula ’Reservoir dogs’.

  • ‘Reservoir dogs’, el film amb el qual Quentin Tarantino es va donar a conèixer, es reposa a partir d’aquest dijous a 130 pantalles espanyoles. Va representar un autèntic sotrac per la seva violència i estructura narrativa. Analitzem la seva importància llavors i ara

6
Es llegeix en minuts
Quim Casas

Quentin Tarantino va arribar al Sundance Institute amb l’esborrany de ‘Reservoir dogs’ sota el braç. El recentment mort Monte Hellman, consultor de projectes en l’organisme creat per Robert Redford, el va assessorar i va tutelar perquè aquell guió adquirís forma definitiva. Hellman va veure immediatament el potencial que tenia, i no va errar.

El també mort José Luis Guarner, crític de cine d’EL PERIÓDICO, ‘Fotogramas’ i ‘La Vanguardia’, va ser el primer en aquest país que va certificar aquest potencial quan la pel·lícula va arribar a les sales. En la seva crítica escrivia: «Com que amb prou feines estem en l’inici de la nova dècada, és prematur –per no dir improcedent– declarar quin serà el més brillant debut d’un director americà novell dels 90. Però no serà fàcil que sorgeixi una altra pel·lícula del calibre i la força de ‘Reservoir dogs’». Guarner tenia més raó que un sant, i si en els 90 hi va haver un film que competís amb ‘Reservoir dogs’, aquest no va ser cap altre que el següent de Tarantino, ‘Pulp fiction’, Oscar al millor guió i Palma d’Or a Cannes el 1994.

‘Reservoir dogs’ també es va presentar a Cannes, tot i que sense competir. Sí que ho va fer al festival de Sitges. I allà va guanyar els premis al millor director i guió i la gratitud eterna de Tarantino, que, sempre que pot, s’acosta a Sitges. Així que li donem la paraula a l’actual director del certamen, Ángel Sala, que recorda la sensació que va tenir quan la va veure per primera vegada: «Em va produir una satisfacció completa perquè vaig disfrutar la seva violència alliberadora, però vaig entendre que a partir d’aquell moment s’hauria de veure la història del cine americà des d’un punt de vista diferent».

Allà hi havia les múltiples referències de Tarantino: Sam Fuller, ‘Atracament perfecte’, el cine d’acció asiàtic, la cinta hongkonguesa ‘City on fire’... I, sobretot, la seva dinàmica i trencadora estructura narrativa: «Vaig creure que seria possible fraccionar la pel·lícula a través de cadascun dels personatges, però no d’acord amb la mecànica del ‘flash back’, sinó, simplement com si fossin capítols d’una novel·la que no contemplessin la continuïtat cronològica de la història».

Aquestes declaracions pertanyen a una entrevista, de les primeres a Espanya, que li van fer quatre crítics de la revista ‘Dirigido por’. Un era Esteve Riambau, actual director de la Filmoteca de Catalunya: «Vaig veure el film al festival de Sitges del 1992. Tarantino acabava d’irrompre en el panorama cinematogràfic amb un debut que conjugava provocació i classicisme. Una mena de ‘Rashomon’ filtrat pel cine negre ‘hard boiled’. El vaig entrevistar juntament amb Mirito Torreiro a la terrassa del Melià. Va ser una conversa intensa i apassionada, plena de referències cinèfiles.»

«Una pelicula gairebé mitològica»

Generació rere generació, ‘Reservoir dogs’ ha tingut una enorme incidència. Els ho preguntem a dos cineastes. Javier Ruiz Caldera (‘Malnazidos’) també la va veure en aquell festival de Sitges: «Tenia 16 anys i no sabia que em volaria volar el cap. Vaig sortir atordit, em va semblar una pel·li gegant, inabastable, gairebé mitològica». Paco Plaza (‘Verónica’): «Tenia 19 anys i en un món preinternet vaig treure les entrades per al festival des d’un caixer automàtic a València». Va comprar l’entrada a l’atzar. Després d’una fallada durant la projecció, amb Tarantino i Tim Roth asseguts darrere d’ell, «vam poder veure la resta d’aquesta pel·lícula que va suposar un terratrèmol en la història del cine com no s’havia vist potser des de ‘Taxi driver’».

Ens posem a la parla amb dues col·laboradores i crítiques d’EL PERIÓDICO. Desirée de Fez reconeix que «vaig arribar a Tarantino amb ‘Pulp fiction’ i després vaig recuperar ‘Reservoir dogs’. Les dues pel·lícules em van entusiasmar llavors i m’entusiasmen ara. Quan les vaig veure per primera vegada vaig sentir que estava davant un director diferent i em va sorprendre, sobretot, com estaven explicades, el seu peculiar sentit de l’humor i com conjugava la violència». Beatriz Martínez tenia 14 anys quan es va estrenar i la va llogar després en DVD: «Per aquella època estava obsessionada amb Martin Scorsese i els mafiosos, així que vaig connectar de seguida amb aquesta nova manera d’abordar el gènere. Era original, ultraviolenta i inesperada. Recordo fer-me una mica d’embolic amb els colors que representaven cada personatge, però no importava».

Notícies relacionades

Jordi Costa, excrític d’‘El País’ i actual director d’exposicions del CCCB, va ser un altre dels que van sucumbir al terratrèmol: «El repartiment semblava tota una lliçó cinèfila, que apel·lava a les fonts (Lawrence Tierney), reconeixia la inflexió ‘scorsesiana’ (Harvey Keitel) i proposava nous rostres. Els diàlegs cobrien d’erudició pop les piruetes sobre el no-res marca ‘Seinfeld’ i la banda sonora atorgava una cuirassa cool a les imatges. Tot era de segona mà, però tot semblava personal i innovador. Va ser una pel·lícula-manifest, amb fragments immortals (el ball de Madsen) en un tot imperfecte». 

La percepció actual

I en l’actualitat, gairebé tres dècades després de la seva estrena, ¿quina és la percepció que tenen de ‘Reservoir dogs’? Per a Sala, «avui el veig com un dels més equilibrats films de Tarantino, entenc més les seves claus i referents i el disfruto més per això. Ruiz Caldera: «en el dia d’avui és una de les que més disfruto, però ara sé que és el contrari del que vaig pensar en el seu moment, és una petita pel·lícula d’autor». De Fez: «Més de 20 anys després em segueixen semblant extraordinàries i molt influents les dues primeres de Tarantino». Martínez «¿Va ser important ‘Reservoir dogs’? Molt. ¿Es podria fer ara? No. ¿Em sento pròxima a ella? La veig com un exercici d’estil impecable, que incloïa aspectes que van renovar la narració i l’estil del cine contemporani. El naixement d’un talent superlatiu com és Tarantino. Però crec que ja se l’ha reverenciat massa al llarg del temps». 

El grup més salvatge

Mr. White (Harvey Keitel)

Keitel, actor adorat per Tarantino, Scorsese i Ferrara, dona vida al líder ‘espiritual’ de la banda. Al final li confessa l’agonitzant Mr. Orange el seu veritable nom, Larry.

Mr. Orange (Tim Roth)

El sempre hiperactiu Tim Roth encarna el policia infiltrat, que es passa el film dessagnant-se. Compara qui els paga, Joe Cabot, amb La Cosa d’Els 4 Fantàstics.

Mr. Blonde (Michael Madsen)

El més sàdic i violent. Des d’aleshores, Madsen sempre fa cara de mala persona. Mr. Blonde és en realitat Vic Vega, germà del Vincent Vega / Travolta de ‘Pulp fiction’.

Mr. Pink (Steve Buscemi)

Al senyor Rosa que compon Buscemi, el gran actor ‘indie’ de la seva generació, se’l recorda per la seva particular teoria sobre la inconveniència de donar propines als bars.

Mr. Brown (Quentin Tarantino)

El mateix Tarantino es va reservar el personatge que dona més joc en la conversa d’obertura, quan desgrana la seva peculiar lectura de la lletra del ‘Like a virgin’ de Madonna. 

Mr. Blue (Eddie Bunker)

El més discret del grup. No ho va ser Eddie Bunker, condemnat per extorsió, narcotràfic, falsificació i robatori a mà armada. Va escriure novel·les i va ser actor de repartiment. 

Joe Cabot (Lawrence Tierney)

El que finança el cop. Tierney, mort el 2002, era un home dur del cine dels anys 40 i 50: va encarnar Dillinger, l’enemic públic número 1, en un film del 1945.

Eddie (Chris Penn)

El fill de Cabot. El menys elegant. En comptes del vestit fosc i les ulleres de sol, llueix un xandall cridaner de color fúcsia. El germà de Sean Penn va morir als 40 anys.