Nana Kwame Adjei-Brenyah: «La ferocitat dels meus relats és una forma de compromís antiracista»

Potser no se li ha d’exigir al lector que retingui aquest nom, Nana Kwame Adjei-Brenyah (Nova York, 1991). Però, si ho pot fer, la recompensa serà gran, perquè es tracta de l’últim ‘wonder boy’ de les lletres nord-americanes, de les afroamericanes i, potser, el primer, és difícil dir-ho, dels que no tenen als seus gens l’experiència de l’esclavitud. Fill de pares ghanesos, ell advocat i ella mestra, emigrats a Queens a Nova York, la família d’Adjei-Brenyah va ser desnonada perquè al país de les oportunitats a la primera de canvi et quedes al carrer.

El noi, no obstant, no va oblidar –el seu primer llibre s’obre amb aquest record– les paraules de la seva mare: «¿Com pots estar avorrit?, ¿quants llibres has escrit?». De moment, un, ‘Friday Black’ (Asteroide), llibre de ferotges relats marcats per un fosc i grotesc sentit de l’humor que exacerba la ja habitual violència contra els negres als Estats Units elevant l’aposta fins a límits salvatges i grotescos. A saber. Un pare de família que decapita amb una serra elèctrica cinc nens negres perquè s’ha sentit amenaçat per ells, un parc temàtic on els racistes poden donar curs a les seves fantasies, un Black Friday en el qual els clients es maten entre ells per satisfer les seves ànsies consumistes. Horror i sang a borbolls amanits amb una sofisticada construcció narrativa. No en va, aquest noi que avui té 30 anys s’ha guanyat el respecte de George Saunders, un dels millors estilistes de la llengua anglesa.

«Aquest llibre va aparèixer el 2018 i m’ha canviat la vida», explica des d’un ordinador comprat gràcies al seu èxit i no des d’un despatx d’escriptor, sinó des del seu propi dormitori. El llit sembla fet a la seva esquena. «Tot i que la meva mare em demanava que escrigués, ella no pretenia que em dediqués a això, però per a mi va ser una passió que, a més, em sortia gratuïta. Després, a la universitat, vaig començar a fer classes de narrativa i vaig llegir Saunders quan no imaginava que acabaria sent el meu mentor i amic. M’emociona que lloï el meu treball perquè ell valora molt l’ofici i la tècnica».

Escala de negritud

‘Friday Black’, que va guanyar el PEN / Jean Stein, és un conjunt de 12 relats seleccionats que busquen un mateix to i energia d’un total de 100 –«alguns eren molt dolents, d’altres potser em donen per fer un nou llibre». Admet Adjei-Brenyah que la ferocitat és marca de la casa. «Crec que aixòestà marcant la jove narrativa afroamericana. La ferocitat dels meus relats és una manera d’estar compromès amb la denúncia del racisme que hi ha sota moltes formes diferents. També els personatges són potents i imagino que la barreja de tot això compon el meu estil».

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

El primer dels relats planteja una escala de negritud de l’1 al 10 que a cap afroamericà li convé depassar. Ja sigui en el to de la veu: el protagonista intenta reduir-la diversos punts en una cita telefònica laboral. Com en la indumentària: portar pantalons amples, gorra i ‘sneackers’ acolorides l’eleva considerablement. «És ridícul, no existeix cap escala numèrica que pugui contenir un individu, així que el que es mesura aquí és l’estereotip i les pors associades a una identitat negra. Naturalment, això està satiritzat. No existeix una negritud genèrica». L’autor sap del que parla. «Els negres hem après a canviar d’identitat en funció de l’espai en el qual ens trobem. Sabem que la teva pròpia seguretat depèn de la teva habilitat a l’hora de canviar els teus codis perquè el policia de torn o qualsevol altre blanc no se senti amenaçat. Ens hi va la vida».

Amb el ‘Me too’ convertit en conversa global, el ‘Black lives matter’, que està generant tanta literatura i ficcions, no li va al darrere, malgrat tenir un àmbit més territorial. «És important que aquests temes es debatin a tot arreu, no només als Estats Units. De vegades ens creiem que al nostre voltant no hi ha racisme, però sí que n’hi ha. No només hem de ser solidaris, sinó entendre que aquesta també és nostra lluita. La lluita de tots». Per això no el preocupa massa si el llibre pot semblar terriblement agressiu davant el problema. «Qui el llegeixi així està en el seu dret. Jo volia ser honest amb mi mateix i honrar tot el que em sembla significatiu, veritable i autèntic».