UNA CULTURA QUE EXIGEIX RESPECTE

Biblioteca de la ràbia afroamericana

El 'Black Lives Matter' posa en relleu la potent literatura escrita per negres que encara i malgrat el Nobel no acaba de rebre el reconeixement merescut

Biblioteca de la ràbia afroamericana

Deborah Feingold

6
Es llegeix en minuts
Elena Hevia
Elena Hevia

Periodista

ver +

‘Black Lives Matter’. «Les vides negres importen. Però què és una vida si no se singularitza, si no ve acompanyada d’un relat, si no té un rostre particular i reconeixible. Els tractats de psicologia registren un fenomen tot comptat discriminatori, l’efecte raça creuada, del que tots hem sigut pecadors: la dificultat dels individus de reconèixer un subjecte concret d’una ètnia que no pertany a la nostra. El vell i gastat «tots em semblen iguals». L’antídot a aquest microracisme, que ha portat a la presó a tants afroamericans equivocats en les rondes d’identificació policials, és l’atenció i el coneixement. I reconeguem-ho, atenció i coneixement al que han escrit els afroamericans només els hem posat en les últimes dècades.  I això que a través de les seves narracions es pot detectar no només la història d’un passat d’ignomínia per als blancs, sinó també, i sobretot, de reafirmació de la seva identitat ferida, de les seves aspiracions i de la consideració artística de tot bon creador. 

Com en el cas de les dones escriptores, els autors negres nord-americans fa ja temps que han deixat de ser una anomalia per integrar-se de ple dret a les nostres lectures. I n’hi ha, com no podria ser de cap altra manera, per a tots els gustos: estilistes cultivats, faedors de ‘best-sellers’, de novel·la satírica o policíaca, pulp o de ciència-ficció. Només una cosa els uneix al substrat, no importa si se’n parla obertament o no, i és l’empremta del problema  ‘negre’, que com bé va dir en els anys 60  James Baldwin –potser l’autor que amb mes equanimitat i saviesa el va explorar– mai ha sigut el problema negre sinó més aviat el problema del blanc apressat per la culpabilitat d’haver sigut l’opressor. 

La primera pedra

Es vulgui o no, la primera ficció d’impacte amb protagonista afroamericà la va escriure una dona blanca, Harriet Beecher Stowe.  ‘La cabana de l’oncle Tom’ va portar a dir al president Lincoln que aquella novel·la, que explorava fins a les llàgrimes la immoralitat de l’esclavitud, havia posat en marxa la guerra de Secessió. L’estil beat i condescendent d’aquella obra va ser imitat pels primers escriptors negres durant el segle XIX, però a principis del XX, molt pocs afroamericans podien identificar-se amb el pobre esclau que intenta guanyar-se l’amor dels seus explotadors i mor perdonant-los a tots. Per això ‘L’oncle Tom’ es va convertir en els anys 60, en temps dels combatius Black Panthers, en un insult cap a aquells membres de la comunitat que intentaven encaixar al món blanc sense posar-ho en qüestió. 

L’escriptor nord-americà James Baldwin.

Un trio d’altura 

 Ni Langston Hughes, ni Richard Wright, ni Ralph Ellison ens són avui particularment coneguts i no obstant van ser tres poderoses lluminàries de la combativa literatura afroamericana de la primera meitat del segle XX.  ‘Fill natiu’ de Wright –que va tenir l’any passat adaptació cinematogràfica, el que indica la seva vigència– va ser la primera novel·la d’un autor negre escollit pel popular ‘El llibre del mes’, una espècie de Cercle de Lectors a l’americana, mentre que ‘L’home invisible’ d’Ellison desenvolupa ja des del seu títol la metàfora social del que és exclòs. Als tres els va unir la seva militància en el comunisme i en el cas de Hughes, el més gran d’ells, el seu compromís va estar lligat a la seva primerenca experiència com a corresponsal durant la guerra civil espanyola. Va acabar sent el millor traductor a l’anglès de García Llorca. 

El cas Baldwin 

James Baldwin va ser amic de Malcom X i de Martin Luther King, tot i que fos més a prop del pacifisme del segon. Com a home negre i homosexual (cosa que suma punts pel que fa a consciència de la marginalitat) era capaç de dir: «No es pot negar la humanitat de l’altre sense disminuir la d’un mateix». No és estrany que el petit escriptor lleig, baixet, pobre, nascut a Harlem, de veu acariciadora i pensament calmat –i per cert, amant durant un temps de Jaime Gil de Biedma- s’hagi convertit en els últims anys en la veu negra més respectada als Estats Units.  També va ser un entre els diversos escriptors negres que van optar per l’exili europeu on, com Richard Wright o Chester Himes, van arribar a un reconeixement més gran. Per conèixer-lo millor és molt recomanable el documental ‘I’am not your negro’, que es pot veure a Filmin. 

L’escriptora, cantant i actriu Maya Angelou. / AP

Morrison i les altres 

El caràcter autobiogràfic és en la base de la majoria d’aquestes obres literàries anteriors i posteriors a la Segona Guerra Mundial, però ningú ha convertit l’autobiografia en un mirall de les vivències col·lectives d’una raça com ho va fer la polifacètica Maya Angelou: violada en la infantesa pel seu padrastre, pionera a trencar les barreres de gènere en terreny laboral, cantant de ‘Porgy and Bess’, compositora per a Roberta Flack  i poeta de capçalera en la investidura del president Clinton.  Això no obstant, seria una altra dona totalment centrada en l’ofici literari, Toni Morrison, la que arribaria a l’Everest del reconeixement al guanyar el Nobel per a la literatura afroamericana. A través de novel·les com ‘Ojos azules’, ‘Beloved’ o ‘La canión de Salomón’, es pot reconstruir la història d’aquest sofriment.  Pot dir-se que Morrison s’obre a una nova forma més artística de la literatura afroamericana que inclou noms com el d’Alice Walker, autora de ‘El color púrpura’. 

Qüestió de gènere 

A les lletres negres nord-americanes els ha acompanyat sempre l’acusació d’observar amb massa atenció el miserabilisme i la violència, però ¿potser hi va haver una altra cosa per als ciutadans de color? Chester Himes, que sabia bé del que parlava, va voler posar distància amb el seu Harlem natal després d’haver complert condemna per robatori a mà armada. A París va imaginar les seves dues policies negres ‘Ataúd’  Johnson i ’Sepultero’ Jones, a qui va llançar després d’un colorista i grotesc remolí de malifetes i mala vida. Molts anys més tard, durant els 90, el camí obert per Himes va ser recorregut per un altre afroamericà, Walter Mosley i el seu detectiu Easy Rawlins a qui Denzel Washington va encarnar a la pantalla. I en un terreny pròxim, el de la ciència-ficció (tan elitistament blanc ell), caldria reivindicar la figura de la recuperada Octavia E. Butler (recentment publicada per Capitán Swing i Consonni), que amb prou feines va vendre res quan era viva i va esdevenir autora de culte a la seva mort, el 2006, com a pionoera de l’afrofuturisme, el nom més conegut avui del qual és també el d’una dona, N. K. Jemisi.  

Chimamanda Nogzi Adichie.

Els que van arribar pel seu propi peu

Les universitats nord-americanes com a catalitzadores d’intel·ligència han provocat que en aquest segle XXI moltes de la veus africanes i afroeuropees importants se citin allà per oferir noves perspectives al relat no lligades a la memòria de les plantacions: és el cas del jamaicà Marlon James, la britànica Zadie Smith o els nigerians Teju Cole i Chimamanda  Ngozi Adigie, una de les veus més vitals i aclamades de l’actual vindicació feminista. Amb prou feines hi ha clixés en les seves creacions, tot i que la funció combativa subsisteixi. 

Notícies relacionades

¿Què és el que hi ha? 

Els Estats Units contenen avui multituds literàries. La pluralitat ètnica, la diversitat de veus estan modelant una rica cultura mestissa mentre l’alta acadèmia continua sentenciant que el cànon continua en mans d’homes (no de dones) blancs. Mentrestant, el millor serà llegir a Colson Whitehead (dues vegades distingit pel Pulitzer), a l’irreverent Paul Beatty, capaç de llançar dards a la seva pròpia tradició (el que suposa passar a un altre nivell), i a Ta-Nehisi Coates,  un dels grans ideòlegs del moviment ‘Black Lifes Matter’. Al seu llibre ‘Entre el món i jo’, una carta oberta dirigida al seu fill, Coates exorta a donar l’esquena a la versió impol·luta del seu país:  «Cal avançar cap a alguna cosa una mica més confusa i desconeguda. Continua sent difícil per a la majoria dels americans. Però aquesta és la teva tasca»