Ricky Gil: «No necessito cors, prefereixo un bon ‘riff’ de guitarra»

Despenjar-se amb un disc de rock de guitarres abrasives de soca-rel inequívocament americana després d’haver lluit durant 40 anys els colors d’un grup de pop (i estendard mod) anomenat Brighton 64 és una jugada audaç que mereix, tot i que només sigui pel risc que comporta, cert reconeixement. En realitat, hi ha bastantes més raons per prestar atenció a ‘Infinites rutes invisibles’, el primer elapé que Ricky Gil publica amb el seu nom després d’haver fundat els esmentats Brighton (encara en actiu) i d’haver passat per Matamala i Top Models, una col·lecció bastant sorprenent de cançons nascudes de l’experiència vital i de la passió per la música que es beneficia de la presència de l’ultrasolvent grup de Vilanova i la Geltrú Biscuit com a banda d’acompanyament. El dissabte 22 de maig el presenten a la barcelonina sala La Nau. 

¿‘Infinites rutes invisibles’ és un d’aquests discos que deuen la seva existència al confinament?

Sí. Suposo que l’hauria fet igualment, però el confinament va arribar en un moment bo, perquè ja portàvem bastants anys des de la reunió de Brighton 64 i jo tenia ganes de fer una cosa diferent, una cosa meva. I, és clar, el fet de ser a casa sense poder fer concerts va fer que tot engegués.

¿Tenia les cançons guardades en calaixos o les va escriure ja pensant en el disc?

Totes són recents, escrites durant els mesos anteriors a la gravació. En realitat jo soc un compositor molt poc prolífic. Als discos de Brighton acostumo a ficar un parell de cançons. En l’època dels Top Models sí que vaig fer quatre discos en què gairebé totes les cançons eren meves, però va ser un moment d’explosió creativa que no s’havia tornat a repetir [riu].

¿Els Top Models van ser com un assaig d’aquesta nova etapa en solitari?

Era una banda, un trio molt unit, però és veritat que allà jo ja portava totalment el lideratge. I en aquest projecte vaig poder donar sortida a coses que a Brighton encaixaven menys; una visió més blues, més de rock de soca-rel...

¿Més americana que britànica?

Sí, totalment. A mi m’agraden les dues coses per igual, però quan em poso a fer una cançó sense pensar on acabarà em surt més aquesta ona. Però, vaja, tampoc és que hagi fet de sobte un disc de música electrònica. Tot surt de la mateixa arrel.

De tota manera, el tall amb la tradició power pop de Brighton 64 és bastant dràstic. A ‘Infinites rutes invisibles’ les cançons són llargues, denses, interrompudes, sense cors ni gairebé tornada.  

És el que em surt natural. Els cors són una cosa que... A mi hi ha grups que fan moltes veus que m’encanten, però jo no els necessito, prefereixo un bon ‘riff’ de guitarra i unes atmosferes instrumentals interessants. Al disc he volgut donar més importància a la part instrumental que a la part vocal, seguint el camí de grans de la música americana com Bob Dylan, Neil Young, Townes van Zandt o Warren Zevon, gent que cuida molt les lletres i que fa una música collonuda, però que ja veus que no s’han passat un segle pensant els arranjaments. Salvant les enormes distàncies, és clar.

Dylan tenia The Band i Neil Young, Crazy Horse. Vostè té Biscuit.

Tinc aquesta sort, sí. El treball que han fet al disc és increïble. S’han bolcat totalment, i jo només puc tenir paraules d’agraïment. Són cinc tios que porten tota la vida tocant, que tenen un so supercontundent i que van entendre molt ràpidament tot el que jo tenia al cap. Amb ells he trobat una nova família musical. Quan comences a pensar en disc en solitari, la primera opció és treure l’agenda i trucar músics amics que saps que faran el que els diguis i ho faran bé. Però jo tenia clar que volia treballar amb gent amb qui no hagués tocat mai abans, perquè aquí hi ha un marge de sorpresa i novetat, que li dona molta vida al que fas. I això val tant per a Biscuit com per a Joana Serrat [que canta en tres cançons] i Guille Caballero [piano a ‘Ungüent de serp’].

¿Li va costar convèncer els Biscuit perquè s’embarquessin en això seu?

No, gens. És veritat que els he agafat en un moment una mica estrany de la seva existència perquè estaven mig aturats... Jo vaig parlar amb el Xavi [Cardona, guitarrista] per telèfon i de seguida em va dir que sí, abans fins i tot de sentir les cançons. El primer dia que vam quedar per assajar vaig anar amb cotxe a la masia que tenen al Penedès i, a l’anar a aparcar, sortia d’allà dins una música brutal perquè ja estaven tocant, i vaig pensar: «Que guai. Això és el que buscava».

L’empremta de Neil Young és present a bona part del disc. Comença i acaba amb dues versions de la mateixa cançó [‘Dues obres mestres’], una acústica i una altra d’elèctrica, igual que ‘Rust never sleeps’.

És un referent important. ‘Rust never sleeps’ va sortir quan jo tenia 14 anys i me’l vaig comprar. Va ser el primer disc de Neil Young que vaig tenir i per mi continua sent un dels seus millors discos. I m’agradava la idea d’obrir i tancar amb una mateixa cançó però en versions diferents i amb la lletra canviada. La primera, l’acústica, és una cançó d’amor per a la meva família i l’elèctrica és bastant més...

¿Pessimista? 

Pessimista, sí. Tinc la sensació que avui dia no hi ha gaire alternativa. Et vas adaptant, però vas veient coses que... Crec que abans hi havia més llibertat, més possibilitats i més acció. Tot i que, és clar, igual és només que jo era més jove i resulta que la joventut ara és en plena efervescència i fent moltes coses guai que a mi ja se m’escapen. Tant de bo, m’agradaria molt que fos així. Però no puc evitar tenir aquesta visió.

L’ombra de Neil Young i Crazy Horse reapareix a ‘En una altra vida’, que dura ¡vuit minuts i mig!

Mai abans havia fet una cançó tan llarga i en tenia ganes. La veritat és que en els assajos era una mica més curta, però en la gravació va sortir així simplement perquè vam continuar tocant. ¡Va, una altra roda! [riu] I la veu de Joana Serrat, que vam afegir al final, la va elevar encara més. Crec que és la millor cançó del disc.

«M’han donat tan bones cartes / i he perdut tantes partides / només jo en sóc el culpable», diu la lletra. No és una confessió gaire habitual en el rock.

Jo he tingut molta sort en la meva vida, molta. Però no l’he sabut aprofitar. He tingut una vida molt dispersa i he comès molts errors. Com tothom, suposo. I tinc la sensació que recentment, des que vaig conèixer la meva dona i van néixer els nostres fills, això ha canviat i per fi he trobat l’estabilitat. Això és el que volia reflectir en les lletres de ‘Dues obres mestres’ i ‘Una altra vida’, que són les més personals del disc.

Aquest acostament al terreny íntim és un altre punt de ruptura amb Brighton 64, que en els seus últims discos s’ha decantat per fer lletres molt explícitament polítiques.

Aquí hi ha algunes pinzellades, com ‘Insubmissió, que és un poema de Víctor Català que en el fons parla de la llibertat personal, o ‘Encaixes amb la descripció’, que va sobre la brutalitat policial i l’estigmatització de sectors de la població, amb l’assassinat de George Floyd de fons. Però és veritat que no tenia ganes de fer un disc polític, perquè és una cosa que amb els Brighton ja ho hem estat fent i, a més, d’una manera molt deliberada, molt pensada. Va ser un moviment una mica arriscat, però era el que teníem ganes de fer i jo estic molt content d’haver-ho fet.

¿Els va penalitzar aquest posicionament tan nítid en la qüestió del procés?

No massa. Home, sempre hi ha algun comentari, algú que se sent molest o atacat, és normal. Però crec que vam aconseguir que algunes persones a Espanya tinguessin una visió de les coses una mica diferent del que els arriba a través dels mitjans. I ha sigut una pena, perquè quan va venir la pandèmia el grup estava en un moment maco, amb bastantes actuacions per davant.

Aquest any és el 40è aniversari de Brighton 64. ¿Què sent quan pensa en totes les coses que han fet al llarg d’aquests anys? ¿Revisa amb freqüència els seus discos antics?

Quan tens una carrera tan llarga, tens la sensació d’haver viscut diverses vides. Hi ha coses que hem fet que jo gairebé ni recordo i, quan algú me les esmenta, em sorprenen. Escolto molt poques vegades els discos antics. Durant molts anys no podia escoltar el primer maxi del grup perquè em semblava horrible, un debut xunguíssim. Ara no, ara em sembla que està bé. Tot té el seu valor.

Notícies relacionades

Música amb Barcelona com a escenografia

Diada popular i sense cues

¿Els seus fills escolten els discos de Brighton 64?

Els meus fills ara tenen 8 anys [són bessons]. Quan en tenien 5 o així van començar a escoltar coses. ‘La casa de la bomba’ els agrada molt. ‘El tren de la bruja’, també. Lletres amb conceptes molt clars, ja es veu. ¡Al final resulta que Brighton era un grup infantil!