Autor a descobrir

David Aliaga, l’únic català en la llista de ‘Granta’: un convers al judaisme

«Fer-te jueu és com reviure una criatura mitològica», diu l’escriptor de l’Hospitalet

David Aliaga, l’únic català en la llista de ‘Granta’: un convers al judaisme
2
Es llegeix en minuts
Elena Hevia
Elena Hevia

Periodista

ver +

Possiblement, el català David Aliaga (l’Hospitalet, 1989) sigui el més especial de tots els escriptors citats a la revista ‘Granta’, joves als quals seguir-los la pista. Per començar, potser es tracta del més desconegut dels sis autors espanyols –els altres són Alejandro Morellón, Cristina Morales, Munir Hachemi i les joveníssimes Andrea Abreu i Irene Reyes-Noguerol–, potser perquè fins al moment tan sols ha publicat en segells de molt reduïda distribució. Però això només no el convertiria en la ‘rara avis’ que és: un noi de l’Hospitalet, de família catòlica, que un dia, fruit de les seves inquietuds espirituals però també culturals, va decidir convertir-se al judaisme.

Aquesta inquietud alimenta la pràctica totalitat de la seva escriptura, que explora des d’un lloc voluntàriament escollit el tema de la identitat. «Va ser el resultat d’una recerca espiritual que va anar creixent a través de la lectura de pensadors com Martin Buber i Emmanuel Levinas i em va acabar portant a la sinagoga d’una forma més íntima», explica l’autor, que és conscient que la seva conversió desperta la sorpresa i la curiositat en un país com Espanya, amb una tradició encapsulada per la història. «És veritat, fer-te jueu, un poble expulsat fa segles i convertit avui en una absència, és com fer reviure una criatura mitològica a l’Espanya del segle XXI. Una cosa que moltes vegades xoca contra la comprensió de familiars i amics».

Espiritualitat per al segle XXI

Notícies relacionades

Espiritualitat per al segle XXIAliaga ha convertit aquesta experiència en el material dels seus dos llibres de relats, ‘Y no me llamaré más Jacob’ (Isla de Siltolá) i ‘El año nuevo de los árboles’ (Sapere Aude), en els quals indaga en aquesta decisió des d’una perspectiva d’autoficció. «El protagonista de les meves històries, tot i que es pugui identificar amb mi, no soc jo exactament. Però sí que he jugat amb la conversió prestant-li al personatge molts dels meus trets i reflexions». Podria semblar que les inquietuds espirituals de l’autor entren en contradicció amb alguns postulats de la ultraortodòxia religiosa, com la condició subalterna de la dona i, en particular, amb el conflicte palestinoisraelià, però que ell ho té clar i s’allunya diametralment d’aquestes concepcions conservadores. «Aquesta religiositat ancorada en el passat dista molt de com jo la visc i de com interpreto el judaisme. En aquest sentit estic molt acompanyat. En textos de rabins com Abraham Heschel o Mordekai Kaplan he descobert una religiositat ciutadana, compromesa i molt lluny de la superstició, una manera de viure que no xoca amb el segle XXI».

Què és el que l’autor pot tenir en comú amb la resta de companys de generació, autors menors de 35 anys, que curiosament també han elaborat en les seves narracions mites judeocristians i indígenes. «Crec –admet– que puc estar una mica lluny de les seves estètiques però possiblement l’exploració de la identitat i la memòria sigui una mica comuna a tots nosaltres. En el meu cas, autors no jueus com Patrick Modiano i Annie Ernaux han sigut fonamentals per aprofundir en el tema. Però cal donar-li temps al temps, perquè encara som joves i la nostra obra encara està en procés de construcció. D’aquí uns anys els ponts entre nosaltres es veuran més clars». 

Temes:

Llibres