‘Monster hunter’: monstres contra caçadors

Ningú podrà atribuir mai a Paul W.S. Anderson un excés de pretensions. La seva vocació com a cineasta és agafar videojocs d’èxit i convertir-los en pel·lícules ostentoses, boges, estúpides i molt simples, i 'Monster hunter potser és la més simple de totes. El seu metratge avança vehiculat per una història semicoherent que, això sí, està de més. La seva heroïna, encarnada per Milla Jovovich –dona i musa del director– és perfectament intercanviable amb la protagonista de la saga 'Resident Evil ', fins ara el gran projecte artístic de la parella.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

Com en la majoria dels videojocs, aquí l’important no és l’arc narratiu, sinó la missió. Hi ha una torre i els personatges han de creuar el desert per arribar-hi, i de camí utilitzen una sèrie d’armes –pistoles, ballestes, espases que esclaten en flames– contra la successió de criatures horripilants que volen aixafar-los i menjar-se’ls. Entre elles destaquen una espècie de cuc gegant i uns híbrids d’aranya i escorpí que emboliquen les seves víctimes i ponen ous dins d’elles.

Per escenificar aquesta carrera, ‘Monster hunter’ encadena seqüències d’acció inspirades en altres pel·lícules –‘Mad Max: Dúria a la carretera’, ‘Starship troopers’, la saga ‘Alien’– i, mentrestant, desatén qüestions com el desenvolupament de personatges o la creació de tensió dramàtica perquè, com diem, el seu objectiu és oferir entreteniment sorollós, elemental i visualment encertat. Missió complerta.