La Dolors, el xiringuito on fer barri a Vallcarca

Si el paradís tingués forma de terrassa, s’assemblaria bastant a La Dolors (Viaducte de Vallcarca, 4): un xiringuito sense pretensions, però amb ànima, que ha brollat com un oasi als Jardins Canals i Junyer, al cor de Vallcarca. Un edèn veïnal que no només alimenta l’estómac, sinó també la memòria, el barri i les ganes de quedar-s’hi a viure.

Cristina Mas i Mireia Boya (46 anys) són les artífexs d’aquest recés de pau. La primera, restauradora avesada a tota mena de negocis de restauració, va estar a les regnes del restaurant de Gràcia La Ramona –"he passat de ser la Ramona a la Dolors", diu fent broma–, i la segona, activista, exdiputada i ara al càrrec de la gestió d’aquest projecte.

Fa un any van aconseguir la licitació per donar vida a aquest establiment a l’aire lliure instal·lat en el que abans havia sigut una residència singular: primer consolat de Dinamarca, després llar del pintor Joan Junyer i de la pedagoga Dolors Canals, pionera en l’educació infantil durant la Guerra Civil. Això va ser fins a la seva mort a principis d’aquest segle, quan, sense descendència, van decidir donar la que va ser la seva residència al barri per convertir-lo en bé social i cultural per al gaudi dels veïns. Dit i fet, d’allà el nom i l’homenatge: "Casa seva és ara casa nostra. La Dolors no ha tingut el reconeixement que es mereix, com moltes dones. Així que hem posat el seu nom, això també ens permet explicar la seva història, quan ens pregunten", diu la Cristina.

La Dolors no és només un lloc on prendre alguna cosa i compartir platets: és un lloc que es respira. En plena naturalesa urbana, sense sorolls ni cotxes, amb vista a Barcelona i al mar s’ha convertit en punt de trobada intergeneracional. Al matí, una majoria de jubilats ocupen les taules sota l’ombra dels arbres. Al migdia arriben els grups, a la tarda els cotxets i les colles. Al vespre, la frescor del parc atrau qui fuig de l’asfalt, sobretot a les nits d’estiu.

"És un punt de trobada a tota hora de tots els veïns. Abans no hi havia res. La gent sempre es queixava que havia de travessar el pont –de Vallcarca– o baixar a Gràcia per prendre alguna cosa", resumeix la Mireia.

La carta és breu, saborosa i coherent amb l’esperit del projecte. Hi ha vermut, hi ha conserves i adobats, hi ha tapes i platets, hi ha menú del dia (15 €, fins i tot amb opció vegana), menú infantil, esmorzars i fórmules per a grups. Això sí, tot de proximitat, com l’hamburguesa d’en Quimet (en homenatge a la carnisseria del barri). Però entre els més venuts de la casa hi ha l’ensaladilla russa, el bacallà i l’hummus –autèntic– que prepara en Feras, refugiat de Síria i part indispensable de l’equip. Un altre dels membres és en Mounii, arribat en pastera des del Marroc.

Perquè aquí no només es cuina amb consciència, també amb persones de realitats desgraciadament invisibilitzades. La resta del personal és del barri perquè, recalquen, "és important recuperar aquest esperit que la gent es conegui". "Un lloc així és meravellós perquè genera dinàmiques socials que donen molta tranquil·litat a les famílies de la zona".

L’harmonia de l’ambient

Notícies relacionades

L’èxit de Mandíbula de Diamante

El llenyataire més inesperat

La benevolència es nota en el tracte, en l’harmonia de l’ambient. People friendly –i també pet friendly no cal dir-ho–, que es podria dir. "M’agrada la gent, m’agrada el tracte amb totes aquestes persones que venen cada dia aquí", explica la Cristina. Un altre dels grans reclams d’aquest lloc és el seu espai lliure per córrer, jugar o ajeure’s a la fresca. Una cosa que aprecien les seves propietàries: "Això d’estar treballant a l’aire lliure només és més complicat tres mesos a l’any o quan fa més fred o quan fa massa calor. Però compensa la resta, no tenir soroll. ¡Mira aquestes vistes, es veu el mar! Ara quan he d’anar al centre ja em poso nerviosa. Jo ja no sortiria d’aquí", assegura la Cristina.

I no és l’única. Cada vegada arriba més gent atreta per com de bé es parla d’aquest lloc on el temps es dilata, les taules es comparteixen i la comunitat cobra sentit. El xiringuito és només el primer pas: queda pendent que la casa s’habiliti perquè es puguin fer activitats culturals. Mentrestant, La Dolors ja és molt més que un bar com pocs –o cap– hi ha a Barcelona: és un espai de pertinença.