Recomanacions literàries

Jo estimo (o odio) el meu pare: 10 pares evocats pels seus fills escriptors

  • Coincidint amb la festivitat del Dia del Pare repassem el tema de la paternitat a la literatura a través de deu llibres de memòries inexcusables, allunyats de visions edulcorades 

Jo estimo (o odio) el meu pare: 10 pares evocats pels seus fills escriptors
Es llegeix en minuts

La figura del pare present o absent ha impregnat bona part de les ficcions universals des que el fantasma de Hamlet va fer la seva aparició espectral, o més lluny encara des que un mal dia Èdip va matar el seu progenitor, però en els últims temps, amb l’empenta de la literatura del jo i la tirada pel pacte autobiogràfic tan en voga entre els autors –fins i tot entre els espanyols–, molts s’han posat a evocar el pes que el pare va tenir en les seves vides. N’hi ha per a tots els gustos. Des de la claredat de la presència amantíssima i a estones dolorosa –hi ha Manuel Vilas amb ‘Ordesa’–, fins a la queixa fosca i esquinçada del fill a la seminal ‘Carta al pare’ de Franz Kafka. Aquí, sense ànim de ser exhaustius, destaquem 10 ibres marcats per la memòria i l’autobiografia que amb els seus diversos vessants componen una figura amb nombroses facetes, algunes d’elles, estan avisats, gens edificants.

‘Mi padre y yo’. J. R. Ackerley (1968)

Un any després de la mort d’aquest escriptor anglès amic d’E. M. Forster, es va publicar aquesta descarnada i pòstuma memòria en què explica la seva solitària homosexualitat –només consumada en la prostitució–, enfrontada a l’autoritària figura d’un pare que vessava testosterona i que va ser capaç de mantenir una família alternativa i oculta durant 20 anys. «El penis del meu pare feia 13 centímetres i mig», així començava una primera versió d’aquest llibre torbador.

‘La invenció de la solitud’. Paul Auster (1982)

Una investigació gairebé detectivesca per part de Paul Auster sobre la borrosa figura del seu pare, un home profundament trist, «invisible» i possiblement una de les causes que el tema de la paternitat sigui fonamental en la literatura de l’autor nord-americà. La pregunta que es planteja el text és: ¿com abordar la càrrega de la culpa d’un assassinat familiar ocorregut 60 anys abans i que s’ha mantingut en secret des d’aleshores? ¿Com marca els seus descendents?

‘Patrimonio’. Philip Roth (1991)

Roth, que ha sigut tants homes, es retrata aquí, per una vegada sense màscara, com a fill enfrontat al càncer terminal del seu pare. Fill d’un rabí emigrat als Estats Units, dotat d’un particular encant, Herman Roth, el pare del portent de les lletres nord-americanes, va treballar tota la vida com agent d’assegurances perquè el seu fill –una aspiració generacional– arribés a la universitat.

‘Incesto’. Anaïs Nin (1992)

. Filla del pianista català Joaquín Nin, Anaïs va explorar en carn pròpia totes les fantasies amatòries (amb o sense Henry Miller) i va portar un diari excepcional al llarg de tota la seva vida. Allà va donar compte de la relació que va mantenir amb el seu adorat pare, que la va abandonar de petita i a qui va retrobar ja en edat adulta per mantenir amb ell una relació sexual consentida. El germà de l’escriptora afirmava que el diari eròtic en el qual explica aquest episodi escrit als anys 30 és totalment inventat.

‘El padre’. Edward St. Aubyn, 1992)

Que l’autor dels teus dies t’hagi violat sistemàticament dels cinc als vuit anys potser no sigui una cosa bona de recordar el dia del pare. L’aristòcrata Edward St. Aubyn, heroïnòman en la seva adolescència, va traslladar aquest malson viscut realment al cicle autobiogràfic protagonitzat pel seu àlter ego Patrick Melrose. Sota aquest títol es va adaptar a una magnífica minisèrie protagonitzada per Dominic Cumberbatch.

‘Mi oído en su corazón’. Hanif Kureishi (2004)

Deu anys després de la mort del seu pare, Kureishi rep un manuscrit que aquest havia llegat a l’agent literari de l’escriptor. Escritor frustrat, Shanno Kureishi, un pakistanès de família adinerada que va emigrar a Anglaterra i es va casar amb una anglesa, explicava en aquesta novel·la, que mai va poder publicar, la seva convulsa adolescència i acaba sent el protagonista d’aquest magnífic llibre del seu fill.

‘El olvido que seremos’. Héctor Abad Faciolince (2006)

Aquest retrat del doctor Héctor Abad Gómez, assassinat fa 20 anys per sicaris al carrer a Bogotà, és un reflex de la convulsa història recent de Colòmbia, però sobretot un homenatge a un home que va lluitar per portar la sanitat pública a tots els racons de la ciutat, una aspiració tan subversiva que li va costar la mort. En aquest llibre, un acte d’amor, el fill no s’estalvia els clarobscurs. A Fernando Trueba li acaben de donar un Goya a la millor pel·lícula llatinoamericana per la seva adaptació al cine.

‘Tiempo de vida’. Marcos Giralt Torrente (2010)

Es podria dir que aquest és el quilòmetre zero de les memòries literàries familiars de l’actual literatura espanyola. La mort del pintor Juan Giralt li serveix a l’autor i net de Torrente Ballester per recompondre els seus records d’un pare bohemi i absent –els seus pares es van separar quan ell era petit– i intentar comprendre ja des de la maduresa tots els greuges, rescatant l’amor.

‘Una setmana de vacances’. Christine Angot (2012)

Sota aquest bucòlic títol s’emmarca el temps que l’autora va passar amb el seu pare quan, als 14 anys, es va dignar a iniciar-la en la sexualitat. El llibre és una detallada descripció d’aquestes activitats de predador i víctima relatades amb una absoluta asèpsia que deixen al lector una profunda i incòmoda repulsa. L’autora sempre s’ha negat a parlar a les entrevistes dels detalls d’aquell episodi, només es permet desenvolupar-lo en l’espai protegit de la literatura. No apte per a esperits sensibles.

‘Una odisea’. Daniel Mendelsohn. (2017).

Notícies relacionades

Una petita joia que va merèixer més sort lectora quan va aparèixer fa uns quants anys. L’octogenari pare de l’autor decideix matricular-se al seminari que imparteix el seu fill a la universitat sobre ‘L’Odissea’. Matemàtic de professió, el veterà Jay Mendelsohn emprèn una aventura que suposa accedir a un clàssic que sempre se li ha resistit i el que és més difícil, conèixer de veritat el seu fill. A base d’erudició i emotiva vida quotidiana, el prestigiós periodista cultural té una teoria que tots subscriuríem: «El bon ensenyament és com la bona paternitat».

Altres pares, altres àmbits