Daisy Ridley: «Escoltar tots els pensaments de la gent seria horrible»

Un món en què se senten tots els pensaments de les persones sense privacitat ni possibilitat de secrets. Aquesta és l’arrencada de ‘Chaos Walking’, una superproducció de ciència-ficció la protagonista de la qual, Daisy Ridley, va descriure com un futur gens adelantador.

Riallera i despreocupada, Ridley (Londres, 1992) es va convertir en una gran estrella amb l’última trilogia d’’Star Wars’ i ara comença a explorar el cine més enllà de la saga galàctica.

A ‘Chaos Walking’, que s’estrena aquest divendres, està molt ben acompanyada per una altra nova sensació de la gran pantalla com Tom Holland (’Spider-Man’ a les últimes cintes de Marvel). Sota la direcció de Doug Liman (’El caso Bourne’, 2002), ‘Chaos Walking’ imagina un planeta habitat només per homes i en què tots els seus pensaments s’escolten en una estranya cacofonia anomenada ‘el Ruido’. Però tot canvia amb l’arribada de la Viola (Ridley), una dona els pensaments de la qual, misteriosament, no se senten.

-Just fa un any es van tancar les sales per la pandèmia, però a poc a poc estan arribant pel·lícules als cines com ara ‘Chaos Walking’. ¿Estem ja al final del túnel? Òbviament, el món és molt més gran que el cine... Però l’últim que vaig veure al cine va ser ‘El hombre invisible’ (2020) i va ser increïble. La sala estava plena, era una gran pel·lícula i tots estàvem bàsicament cridant a diversos moments de la cinta. Crec que estem en un moment emocionant en general, perquè tot està tornant a obrir i, particularment a Anglaterra, el programa de vacunació està anant bé. És molt emocionant i tinc moltes ganes d’anar al cine i d’asseure’m amb gent que no conec per tenir junts aquesta experiència.

-¿Com s’imagina viure en un món en què s’escolten tots els pensaments? Oh, ho odiaria totalment [fa broma]. La veritat és que no tinc pensaments profunds i foscos amagant-se a la meva ment [rialles], però simplement crec que seria horrible. No vull veure el que qualsevol persona estigui pensant. Fins i tot anar en tren seria una cosa molt sorollosa, et distrauries al conduir per l’autopista... Seria horrible i perillós.

-El nostre entorn de les xarxes socials, ¿no és com una fase prèvia a ‘el Ruido’? Bé, la diferència és que ‘el Ruido’ és espontani i a les xarxes socials la gent tria el que publica. Però sí que penso que molt del que vivim ara són coses tretes de context, una cosa que és delicada perquè sempre necessitem establir un debat obert i just. Afortunadament, crec que no estem en el punt de ‘Chaos Walking’ amb les xarxes i, a més, les xarxes són també una manera increïble d’informar de coses que estan passant que els mitjans tradicionals, en especial a alguns països, no cobreixen [...]. Poden ser també una increïble eina per al bé.

-La Viola és una dona en un univers d’homes. ¿Com reflexiona aquesta història de ciència-ficció sobre el feminisme i el gènere a la nostra realitat? És un avís enorme de tot el pitjor que podria venir. Per exemple, al principi de la pel·lícula, quan la Viola s’estavella i té una conversa amb l’alcalde [Mads Mikkelsen] i amb tots els homes al voltant, crec que això és tot el pitjor que podria ser. Però em sembla que en aquesta pel·lícula es pot veure tant el pitjor com el millor. Todd [Holland] ho deixa tot i dona un vot de confiança gegant a la Viola, ja que creu que ella està fent el correcte. I també es qüestiona el que li han explicat durant tota la seva vida [...]. Sento que la pel·lícula fa por, però també hi ha un missatge adequadament esperançador sobre el que el món podria ser si solucionem les nostres diferències.

-Sembla que Holland i vostè comparteixen camí a Hollywood: dues estrelles molt joves i tots dos de sagues molt exitoses. ¿Van descobrir més similituds entre els dos durant el rodatge? És interessant perquè el Tom va començar a l’actuació quan era molt jove amb ‘Lo imposible’ (2012). I ell interpreta Spider-Man a les pel·lícules de Spider-Man. Afortunadament, jo sempre he estat [a ‘Star Wars’] amb un grup de gent al voltant contra les fosques forces de la galàxia. Però sí, els dos venim de Londres, tenim famílies grans, als dos ens agrada ballar... Tot i que sens dubte ell balla millor que jo [rialles].

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

-¿Quins papers busca després de tancar la seva etapa a ‘Star Wars’? Honestament, em sento molt afortunada perquè vaig passar una època apassionant a ‘Star Wars’, i això em va portar a aquest increïble lloc en què em proposen guions apassionants. Encara em sorprenc quan em diuen: «Oh, volem treballar amb tu!». I jo: «Oh, ¡a mi també m’encantaria!» [rialles]. He llegit coses apassionants l’últim any i el pròxim que llegiré és el llibre de la pel·lícula ‘La hija del pantano’. En essència, no busco coses específiques, sinó que m’ha arribat una bonica varietat de coses.

-’Star Wars’ també li va mostrar la cara fosca d’aquest ofici: la pressió social, la fama, etcètera. ¿Com vol aplicar a la resta de la seva carrera el que va aprendre allà? No ho sé, és una molt bona pregunta... Em sembla que, entre tot això, vaig tenir molta sort perquè la meva família és increïble, els meus amics són increïbles, sempre vaig tenir molt recolzament... I quan vaig a casa soc només jo sense res de l’altre món. Així que suposo que seria això: mantenir un bon equilibri entre la feina i casa meva, però no sé si he respost realment a la pregunta... [rialles].