Una altra mirada a la història

’Trilogía Pacífico’: un fresc teatral del colonialisme i la barbàrie a Llatinoamèrica

  • La companyia basc-xilena Azkona & Toloza presenta per primera vegada el conjunt de la seva obra sobre els abusos del poder polític i econòmic a Amèrica Llatina i la seva repercussió al món contemporani

’Trilogía Pacífico’: un fresc teatral del colonialisme i la barbàrie a Llatinoamèrica
3
Es llegeix en minuts
Marta Cervera
Marta Cervera

Periodista

ver +

’Trilogía Pacífico’ és la història d’una gran aventura que permet a l’espectador viatjar a llocs llunyans com el desert d’Atacama de Xile o la Patagònia argentina i penetrar a la selva del Brasil navegat pel riu Amazones. També és la història d’una companyia basc-xilena establerta a Barcelona. Tot i que el paisatge i la geografia són importants a les obres d’Azkona & Toloza, més enllà de descobrir llocs fascinants, el viatge ofereix una reflexió sobre la història del lloc i de la seva gent. «Barbàrie, capitalisme i cultura contemporània són els temes de la trilogia», explica Txalo Toloza-Fernández, coautor al costat de Laida Azkona de ‘Tierras del Sud’, ‘Teatro Amazonas’ i ‘Extraños mares arden’, la més poètica i personal de totes. Ja s’han vist a Barcelona però mai fins ara s’havien presentat en un mateix espai durant un curt període de temps com passarà a partir d’aquest dimecres al Lliure de Gràcia.

Present i passat connecten en aquest gran fresc sobre colonialisme i capitalisme que ofereix aquesta original companyia els muntatges de la qual parteixen d’una exhaustiva investigació prèvia. Quan van començar amb ‘Extraños mares arden’ ni imaginaven que acabaria convertint-se en l’origen d’una trilogia. Ja feia 20 anys que el Txalo estava instal·lat a Barcelona quan va decidir connectar amb la seva memòria a través de la cuina de la seva àvia però també altres aspectes del desert d’Atacama, d’on procedeix la seva família, que desconeixia. Va descobrir que aquest remot lloc també està lligat amb una família amb la qual creia no tenir res a veure, la de l’empresari Solomon Guggenheim, mecenes de l’art contemporani. «Ens vam adonar que les tàctiques colonialistes fetes servir contra els maputxes a Xile no eren una cosa especial sinó una tàctica comuna a Llatinoamèrica, una manera d’ordenar el món utilitzada per les grans potències,» expliquen ell i la seva companya.

El Txalo, amb experiència prèvia al món de l’audiovisual, i la Laida, que prové de la dansa, van crear un món poètic per unir les dues històries. Després van venir ‘Tierras del Sud’, una peça que explica per què la família de Luciano Benetton, entre altres, ha comprat enormes extensions de terra al sud de l’Argentina, i ‘Teatro Amazonas’, una obra centrada a Manaus, setena ciutat del Brasil, declarada zona franca per la dictadura als anys 60, permetent que s’hi instal·lessin les grans multinacionals i menyspreant les necessitats de les comunitats indígenes.

Teatre i videoart

Notícies relacionades

El seu estil és molt narratiu. L’espectador s’enfronta a una obra d’art creada en directe on tot es va superposant. Més que potenciar l’emoció ofereixen capes i capes d’informació deixant que el públic imagini i pensi mentre contempla una escenografia que va transformant-se davant els seus ulls, com si es tractés d’una gran peça de videoart. Però no busquen enlluernar ni abusar de les filmacions. Sembla senzill però el procés per a cada un dels espectacles ha sigut llarg. «Dediquem un any i mig a la investigació. Després viatgem sobre el terreny per conèixer les persones que habiten el lloc». Ho fan lleugers d’equipatge. El Txalo filma i fa fotos amb el telèfon mòbil. «No portem un equip de producció ni res per l’estil, només les nostres motxilles i ens donem llibertat per canviar de plans sobre la marxa. El que més ens agrada és parlar amb tothom que es creua amb nosaltres». El més complicat, no obstant, ve després: compactar i sintetitzar tot el material de manera coherent en una hora i mitja.

No tenen decidit quin camí seguiran a partir d’ara. «Tenim una filla que complirà 6 anys i començarà l’educació obligatòria. Ja no podrem viatjar a qualsevol lloc amb ella com fins ara», raonen. Però volen seguir en aquesta línia de «teatre polític» per continuar rellegint i reescrivint la història des de la perspectiva dels vençuts. Barbàries n’hi ha a tot arreu.

Un equip de fidels col·laboradors