‘El càstig’: una màrtir amb llàgrimes de quètxup

Avalada amb una segona edició només dos mesos després de la seva publicació a l’octubre, ‘El càstig’ (L’Altra), de Guillem Sala, ha sorprès per la seva agosarada aposta narrativa bilingüe. Al marge d’aquesta barreja de català i castellà que gasta l’autor en el seu afany de realisme, i deixant de banda consideracions de tipus lingüisticomorals (els correctors es deuen haver empassat molta bilis per deixar passar barbarismes com ‘sobaco’, ‘enganche’ o ‘matxacar’), la prosa de Sala flueix com les converses que escoltem distretament a l’autobús. Sobretot si s’agafen les línies en direcció Besòs, on la literatura catalana no sol arriscar-se.

Misèries dels instituts perifèrics

Notícies relacionades

No em miris, no em miris...

Oriol Broggi presenta un muntatge de ‘La tempestat’ "a l’antiga"

En aquest territori castellanoparlant és on es desenvolupa el psicodrama de la Sandra, una professora d’institut marcada per una infància traumàtica que l’empeny a una espiral d’autodestrucció. Bulímia, autolesions, aïllament. Totes les caselles d’alerta estan marcades, i aquí no hi ha consideracions morals a l’estil Dostoievski, sinó un càstig imposat per la germana gran que, tard o d’hora, la Sandra haurà de pagar. Convençuda que la felicitat no va amb ella, la Sandra només abaixa la guàrdia amb l’Izan, un alumne de barri a qui acusen d’abusos sexuals a una altra alumna. Sala esbossa de passada les misèries dels instituts perifèrics, una realitat que contrasta amb la visió esbiaixada de ‘Merlí’. 

Els personatges secundaris són d’una peça, però el bon maneig del registre col·loquial i una estructura calidoscòpica àgil aconsegueixen fer versemblant la història d’aquesta «màrtir amb llàgrimes de quètxup» el retaule de la qual vessa de «snacks porqueria», Cheetos, Gusanitos, Ganchitos, Pringles, natxos i Doritos.