LA GRAN CITA DEL CINE FANTÀSTIC DE CATALUNYA

Oriol Tarragó: quan el so és emoció

El dissenyador de so català ha sigut reconegut a Sitges amb un Gran Premi Honorífic pels seus aplaudits treballs amb Bayona, Maíllo, Balagueró i Del Toro

zentauroepp55441872 icult201017115005

zentauroepp55441872 icult201017115005

2
Es llegeix en minuts
Julián García
Julián García

Periodista

ver +

«Em dedico al so perquè amb ell puc donar vida a una pel·lícula, puc fer que la gent senti més enllà de la mateixa imatge». Oriol Tarragó (Reus, 1976) busca una amena analogia perquè ho puguem entendre millor: «Agafa una imatge, a qui anomenarem A, i agafa un so o una cançó, a qui anomenarem B. El que fa Tarantino. Ajunta-ho. El resultat no serà la imatge sola ni la cançó sola. Serà una nova emoció. A això em dedico jo: a ajudar el director a crear les emocions que vol expressar. El so és com la fragància d’un suavitzant que et recorda a la teva infància: et fa evocar coses més enllà del que veus».

Tarragó explica la seva professió, la de dissenyador de so, amb tanta entrega com imprescindible sentit didàctic. «La gent no sap a què es dedica un dissenyador de so. Per això és tan bonic aquest reconeixement». Es refereix al Gran Premi Honorífic que li ha concedit el Festival de Sitges pels seus fabulosos treballs amb J.A. Bayona, Kike Maíllo, Jaume Balagueró, Javier Ruiz Caldera, Daniel Monzón, Guillermo del Toro i Denis Villenueve, que li han proporcionat quatre premis Goya (’L’orfenat, Lo imposible’, ‘El Niño’ i ‘Un monstre em ve a veure’).

Tarragó va sentir la irrefrenable pulsió del cine amb 11 o 12 anys. El dia de Nadal, o el de Sant Esteve, un cosí seu va posar a la tele un VHS de Blade runner. «Va ser una commoció. No feia més que parlar d’ella. Li vaig donar la tabarra al meu pare perquè comprés la banda sonora de Vangelis». Després va veure ‘Alien’ i ‘Aliens’ i allà ja va veure que el que li agradava era el món fantàstic. «Eren uns temps increïbles. Cada setmana n’estrenaven una de bona: ‘Els Gremlins’, ‘Els goonies’, ‘Terminator’, ‘Cortocircuito’. Spielberg, Zemeckis, Cameron. Era una allau. ¡Aquesta gent no parava!»

Notícies relacionades

Va decidir estudiar cine sense que al seu pare, arquitecte com la seva mare, li acabés de convèncer. Seria a segon de carrera, a l’omnipresent ESCAC, quan va descobrir que es dedicaria al so. El detonant va ser una pràctica que havia de fer amb una vella càmera russa de 16 mm en blanc i negre i sense so. «Quan estava muntant el que havia rodat, vaig veure que alguna cosa fallava. Vaig agafar un casset i vaig gravar una banda sonora precària amb música d’una pel·lícula de Brian de Palma». Ja a classe, va disparar el ‘play’ del casset. «Havia sonoritzat una pel·lícula muda. Els meus companys de classe van aplaudir. El professor no tant. Li vaig dir que no entenia el cine sense so». La resta, com se sol dir, ja és història.

Si no ho veiem no ho sentim

En el fascinant documental La magia del sonido en el cine, David Lynch, arquitecte d’un univers sonor intransferible, lamenta que «la gent parla sobre la imatge d’una pel·lícula, però no parla tant sobre el so». Tarragó està d’acord amb la reflexió del director de ‘Cabeza borradora’: «Vivim en una societat en la qual si no hi veiem, no sentim. ‘Sentir’ [de sentiment] en grec és ‘escoltar’. Això en català està molt clar: sentir. Quan llegeixes un llibre visualitzes un món imaginari. El so pot ajudar-te a això mateix, a arribar a aquesta part que no s’acaba de mostrar amb la imatge. A això em dedico: a pensar com sonarà la pel·lícula abans que existeixi».