'Possessor', de Brandon Cronenberg, triomfa al festival de Sitges

De vegades, no gaires, coses bones passen a gent bona. Sí, queda una mica de justícia còsmica al món. ‘Possessor’, obra del talentós Brandon Cronenberg, un dels directors que segurament marcaran el cine fantàstic del futur, ha sigut distingida com a millor pel·lícula al festival de Sitges. I el mateix Cronenberg ha sigut reconegut, amb tota lògica, com a millor director. El jurat ha tingut, a més, el bon gust de donar una menció especial a Natalie Erika James, directora de ‘Relic’, una altra veu que dictarà clarament l’esdevenir del cine de gènere. 

‘Possessor’ (o la versió sense retallades morals vista a Sitges, ‘Possessor uncut’) és un virulent i sexuat ‘tecnothriller’ entorn d’una assassina a sou, Tasya Vos (Andrea Riseborough), agent estrella d’una corporació que, servint-se d’implants cerebrals, envaeix ments i cossos de tercers i els converteix en insospitats sicaris. Cada vegada més insegura de la seva identitat, Vos està pensant a prendre’s un temps, però accepta una nova feina: assassinar el CEO d’una companyia de processament de dades, John Parse (Sean Bean), i també la seva filla Ava (Tuppence Middleton), a través del nòvio d’aquesta última (Christopher Abbott); del seu cos, de la seva consciència. A més d’un ‘thriller’ conspirador últim model, ‘Possessor’ és un drama sobre psiques fragmentades, una cosa que serveix a Cronenberg per oferir imatges de psicodèlia embruixadora, difícils de desallotjar del nostre cervell una vegada s’han consumit.

El jurat format pel productor David Matamoros, el director Víctor García (‘Gallows Hill’), la productora María del Puy Alvarado, l’actriu Juana Acosta i l’agitador cultural Borja Crespo ha valorat de ‘Possessor’ «la seva veu pròpia», va dir Crespo, així com la seva capacitat d’impacte: «Durant els primers quinze temps, no se sentia ningú a la sala», recordava Matamoros. «A Sitges la gent aplaudeix durant la violència, però en aquesta no s’aplaudia, tothom hi estava massa posat». I consternat, se suposa. Amb el seu premi al millor director, Brandon segueix els passos del seu genial pare, David Cronenberg, guanyador del premi al millor director a Sitges per ‘Venen de dintre de...’ el 1975 i per ‘Spider’ el 2002, el mateix any que se li va concedir el premi honorífic Màquina del Temps.

Una altra pel·lícula amb doble premi ha sigut ‘La nube’, de Just Philippot, una de les pel·lícules del programa d’aquest any que han assenyalat el ressorgir del cine francès de gènere. Aquest relat de terror catastroficoecologista explica la història d’una grangera soltera amb problemes econòmics, uns fills en edat de creixement i la dubtosa idea de criar llagostes comestibles amb sang humana. El jurat li ha concedit el seu premi especial i el premi a la millor interpretació femenina (per a «l’extraordinària actriu», segons Juana Acosta, Suliane Brahim); Marin Ireland, protagonista de ‘The dark and the wicked’, ha obtingut menció especial. Alhora un drama de poètic naturalisme i efectiu exercici de terror d’insectes (dues coses només en aparença contràries poden ser veritat alhora), ‘La nube’ mereix l’èxit a les sales aquest desembre que ve.

Renaixement del ‘fantastique’

Després de la seva explosió de finals dels ‘dosmils’, el fantàstic francès havia caigut en declivi per culpa de productors temorosos, una crítica recelosa i un públic poc xovinista amb el gènere. Però el programa d’aquest Sitges ha remarcat un indiscutible renéixer que també s’ha reflectit en els premis. A més de ‘La nuée (La nube)’, hem vist delícies com ‘Mandíbulas’, la comèdia de col·legues amb mosca gegant de Quentin Dupieux (premi ex aequo a la millor interpretació masculina per a Grégoire Ludig i David Marsais), o ‘Teddy’, de Ludovic i Zoran Boukherma, un hilarant alhora que colpidor ‘Teen wolf (De pelo en pecho)ex’ a la Catalunya Nord (premi de la crítica José Luis Guarner).

Altres pel·lícules reconegudes pel Jurat Oficial Fantàstic han sigut ‘Comrade Drakulich’(millor guió), ‘Mosquito state’ (millors efectes especials, un premi una mica discutible), ‘Baby’ (millor música, «molt bonica, de veritat», segons David Matamoros) i ‘The dark and the wicked’ (millor fotografia). 

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

‘My heart can’t beat unless you tell it to’, una espècie d’amarga revisió de ‘Deixa’m entrar’ en una Amèrica en penombra, no només ha obtingut el premi a millor film de Noves Visions, sinó que el seu autor, Jonathan Cuartas, ha sigut considerat director revelació (premi Citizen Kane) pel jurat crític. També han resultat premiats films com ‘Ivan, O TerrirVel’ (millor pel·lícula de Sitges Documenta), ‘High tide (Marea alta)’ (millor pel·lícula Blood Window), ‘Seven days war’ (millor llarg d’Anima’t), ‘She dies tomorrow’ (premi jurat Carnet Jove al millor llarg fantàstic) i ‘La vampira de Barcelona’ (premi del públic), que segons Crespo «no va cridar gaire l’atenció» al jurat.

Fent balanç de l’edició, Sala ha admès que ha sigut un any «difícil, però també fàcil per un equip que estava pendent de tot». I bon entrenament per a futurs desafiaments: «Hem après a resoldre situacions que mai s’havien produït, crear diferents escenaris. Era gairebé com fer quatre festivals en un». La seva percepció de la versió virtual del festival és «molt positiva a nivell d’objectius; pràcticament ja hem cobert la recaptació esperada. I hem tingut un bon feedback a través de la gent».