‘Lux’, el nou disc de Rosalía, cançó a cançó

Del piano a les cordes predominants. Sí, es confirma la textura orquestral a ‘Lux’. Rosalía repassa aquí el seu camí i tot el que ha perdut viatjant pel món: des de «la fe en DC» fins a «un mal amor a Madrid». Vaja, qui pot ser? La catalana s’ofereix com una relíquia perquè, diu, la puresa hi és i el seu cor abraça qui ho desitgi. «No soc una santa però estic blessed», reconeix a la seva manera.

La línia al bingo surt, per definició, sempre aviat: ja és aquí la més que anunciada cançó en català. Comparteix, això sí, versos amb l’anglès. La tornada a la seva llengua materna sis anys després ho arrenca amb una guitarra vibrant i destrossadora que condueix la peça. És, segurament, el primer punt àlgid de ‘Lux’, amb una tornada en anglès afilat amb uns precisos violins que l’acompanyen. «A través del meu cos pots veure la llum», ve a dir.

Comença amb la delicadesa de la porcellana. «De ella [la seva pell] emana luz que ilumina o ruina divina», diu en els seus primers versos. La ruïna divina porta a trencar l’harmonia, tot es torna fosc, i Rosalía expulsa unes línies quan, de cop i volta apareix una veu misteriosa que, després d’escoltar l’àlbum, però sense els crèdits, un només pot afirmar que recorda Travis Scott o, compte, Frank Ocean. «Soy la diva del tigueraje». Al final de la cançó apareixen veus celestials i, al final, unes palmes que condueixen a un abrupte silenci.

La Rosalía poliglota, que ja havia començat a ‘Porcelana’ (amb llatí, japonès i anglès a més del castellà), es confirma amb una peça íntegrament en italià. Una cançó tremendament emotiva, amb una artista entregada a la seva fe, tant que la seva veu arriba a fracturar-se, trencada pel seu amor. «Mio Cristo piange diamantes [el meu Crist plora diamants]», diu a la tornada.

Va sorprendre el primer senzill de ‘Lux’, amb la seva eixordadora entrada i la seva proposta lírica i orquestral. Una torturada i feble Rosalía («sólo soy un terrón de azúcar»), amb tots aquests pensaments intrusius, salvada per una divinitat que té la veu de Björk –qui millor que la islandesa per a aquest paper?–, però més tard opacada per un diabòlic Yves Tumor i el seu mascle «I'll fuck you love me! [et follaré fins que m’estimis]».

En aquesta peça apareix la primera col·laboració: Yahritza i la seva Essència. Un vals carregat de punyalades cap a un amor passat –el defineix, entre moltes altres floretes, «una 'red flag' andante»–, la cançó és plena de subtext, referències que, si un indafa una mica, pot interpretar per saciar el seu costat més tafaner. En el tema també hi ha un ‘speech’ de Rosalía referint-se a ell en què diu: «No referirse a él como icono sería una narrativa reduccionista».

Si algú dubtava, el flamenc entra també a ‘Lux’. I amb força, doncs ho fa a través de ‘Quisiera yo renegar’, de La Niña de los Peines, per evolucionar fins a ‘Mundo nuevo’. Confia Rosalía a trobar en aquest món nou «más verdad».

Segueix aquí, d’alguna manera, la densa atmosfera flamenca en una cançó curta però vibrant i ja coneguda pels seus seguidors, ja que la interpretava en els seus concerts fins i tot sense estar publicada. Se sent aquí la presència d’El Guincho, el productor que va ser la seva mà dreta a ‘El Mal Querer’.

Cançó amb textures jazz, Rosalía modula la seva veu, canvia de ritme, al llarg de la peça. «Detrás de ti voy; yo que siempre quiero que vengan a mí», diu en un tema que, des d’un paper diví, juga que l’oient interpreti aquesta declaració d’amor com vulgui.

Dolorosa introducció («¿cuantas peleas recuerdan las líneas de mis manos?») per a una peça que incorpora l'àrab («por ti destrozaría el cielo») i que fins i tot esmenta Déu en caló «Undebel». Acaba amb un àudio de Patti Smith.

Potser és la més experimental, amb una producció excel·lent i inici còsmic, Rosalía diu que «quería ir de blanco y fue de violeta». Unes palmes condueixen aquesta brillant peça en la qual l’artista es mostra en pau i es reivindica lliure («nunca seré de tu propiedad; seré mía y de mi libertad»). I més idiomes: aquí toca el sicilià.

Veu i piano en aquesta cançó en què Rosalía es desposseeix de tot el material («no quiero perlas ni caviar») ja que només necessita l’amor diví. Una peça bella i apoteòsica en què insisteix en una idea que repeteix durant el disc, la de referir-se a Déu amb un «mi» davant, com donant entendre que cadascú pot trobar la fe on vulgui.

Cançó inspirada en Joana d’Arc, una de les santes a qui homenatja aquest disc, en la qual combina el castellà amb el francès. «No hay manera mejor de amar que aniquilarse», anuncia.

Divertida i afilada peça que comença amb un ‘speech’ teatral i irònic de la catalana sobre una suposada ‘empresa de nòvies’ «hechas para el placer del sexo opuesto». Hi ha acompanyament simfònic però també ‘beats’ electrònics en aquesta cançó que celebra haver-se alliberat del pes de les nòvies robot. Tema, per cert, amb menció a la ‘tradwife’ RoRo, aquesta ‘influencer’ que cuina el que la seva parella desitja.

Algú es reconciliarà, algú altre ho celebrarà, perquè sona una molt reconeixible Rosalía en la transparent ‘La rumba del perdón’, amb les seves guitarres espanyoles i uns sempre enganxosos «nainonainoná», acompanyada d’Estrella Morente i Sílvia Pérez Cruz. Olé.

Portuguès per anunciar, és clar, un fado. Rosalía juntament amb Carminho, amb aquest to apaivagat i melancòlic de l’idioma. «¿Aún te acuerdas de mí?», es pregunta. Destaca un final enorme que, a estones, s’empetiteix per afavorir l’emoció d’aquesta unió fantàstica.

Final, amb taüt i tot (d’aquí les magnòlies), però no punt i a part. L’Escolania de Montserrat, en castellà, acompanya en aquesta cerimònia del que no s’acaba doncs, en algun lloc, continua el seu camí, o això ve a dir Rosalía. «Yo que vengo de las estrellas; hoy me convierto en polvo para volver con ellas», conclou.