Versos per al segle XXI

Pedrals no té aspecte de tio torturat, ni parla de poesia com si estigués mirant de descobrir quina olor fan els núvols, i està més a favor de la paraula «viva i feliç» que de la «trista i melancòlica». De la biblioteca familiar li queda un fons lletraferit: està «obsessionat» amb el barroc i fa anar excitants teories sobre el seu gran ídol pop, el rector de Vallfogona. Però la seva visió de la jugada es va ampliar el dia que el seu amic Eduard Escofet, amb qui compartia aula a COU, el va portar a veure poetes que s’atrevien a pujar a un escenari: Jesús Lizano, Joan Vinuesa, Accidents Polipoètics... «Vaig flipar», recorda en termes col·loquials.

El so de la paraula

Poc després, en qualitat de jove promesa, es va veure recorrent Catalunya amb cotxe amb la ‘troupe’ d’Enric Casasses, Dolors Miquel, Pau Riba... «I me’n vaig adonar de com m’agradava dir la meva poesia, fer-ho sonorament, tal com l’havia concebut al meu cap». Pedrals es considera una persona amb sort, i ha intentat que «aquesta sort no resulti estèril».

A fe nostra que no ho ha sigut: Pedrals ha inventat activitats poètiques des del Prat fins a Ripoll, passant pel bar Horiginal, fa classes a l’Ateneu i a la Beckett, i trepitja 50 instituts cada any. Ha fos el seu verb amb la música electrònica de la mà de Guillamino, ha cantat amb Els Nens Eutròfics i ara maquina un espectacle amb l’heroi del saxo Llibert Fortuny. Porta el seu art declamatori a les festes majors, i el fa feliç quan a l’acabar «ve un avi i et diu: ‘mai havia escoltat així la poesia’».

Notícies relacionades

Àlex Rigola estrenarà la temporada del Teatre Lliure amb ‘El Mestre i Margarita’

Del combat a la mercantilització

¿Com, així? Doncs com un acte natural, defensa, i sense timidesa. Pedrals creu que els poetes de les últimes quintes són «més trobadors» i tenen «més taules i determinació a projectar-se al públic». Es tracta de fer-ho sense abaratir el missatge, «pensant poèticament», però disposant-se a veure poesia allà on no n’hi havia ni se l’esperava. «Avui m’he aixecat amb la cançó de Nathy Peluso al cap», observa Pedrals, i aflauta la veu imitant la seva dicció i el seu mig falset amb cadència hip-hop. La música de les paraules.

Tornem a la pregunta: ¿Què és un vers al segle XXI?, ara que el Nobel ha anat a parar a una poeta, Louise Glück. «La paraula màgica, el sortilegi amb efectes curatius», aventura ell. «Potser amb més accent social, forçats per la situació». Però la definició pot canviar. «Perquè no ets el mateix que el dia abans. Així que..., tio, ¡jo què sé!».