Pep Coll i la pedra que va sepultar el medi rural

1975, l’any de la mort de Franco. Set joves, set hereus, cansats de tot el que implica viure en un entorn rural, volen abandonar el seu poble, arrelat al peu d’una imponent roca que, literalment, l’acaba sepultant una nevada matinada mentre ells estan en una discoteca d’una població veïna. Són els únics supervivents, que en comptes d’emigrar a la ciutat com pensaven acabaran reinventant-se per aixecar-lo de nou. El lloc de la tragèdia és l’imaginari Malpui, escenari literari del Pallars creat per Pep Coll (1949) a imatge de la seu Pessonada natal (Lleida) i que freqüenta des de fa tres dècades en obres com ara ‘La mula vella’ i ‘El salvatge dels Pirineus’ i, sobretot, en la seva celebrada ‘Dos taüts negres i dos de blancs’. Ara, en la seva nova novel·la, coral, ‘L’any que va caure la roca’ (Proa) ha tornat a aquest poble mític per «acabar amb ell» i, alhora, crear una «metàfora de la transició política espanyola vista des del camp, amb les seves il·lusions i desenganys».  

«La transició va produir al seu dia moltes il·lusions. Tarradellas inaugura aquest poble nou que els set joves construeixen i anomenen Vilanova de Malpui, que és un model per a Europa fins que venen italians i se sorprenen de com ho han fet. La transició era un model per a Europa i després s’ha vist que tenia bastantes esquerdes», compara Coll.  

Destruir l’antic

«Aquesta catàstrofe, la caiguda de la roca, és com la caiguda d’un mur, aquests joves es veuen lliures. De sobte poden fer tot allò de què culpaven els pares de no poder tirar endavant. I amb el suport d’un professor de l’escola agrària emprenen una revolució econòmica, que, com totes, implica destruir l’antic, com els conreus d’abans», explica Coll des de l’altre costat de la pantalla de l’ordinador. Això els porta a talar les oliveres centenàries, a oblidar-se de l’avui tan preuada pedra vista quan construeixen les noves cases o a utilitzar la uralita a les teulades, que llavors, deien, «era l’última innovació». «Per a ells significa també acabar amb els antics odis que cada família portava a la sang per crear la nova societat, basada en una cooperativa agrícola».   

«Als 70 ningú volia ser de poble, era com una vergonya –recorda el mateix autor, que, com el seu germà, va acabar fent vida a la ciutat–. Però molts dels que van marxar en aquells anys, a mesura que la ciutat es contaminava, van tornar-hi als 90. Avui viure en un poble es valora molt i molts estan orgullosos de fer-ho. L’èxode rural és un fenomen social al qual no s’ha donat importància a Catalunya. En aquest abandonament del camp la gent ho va passar molt malament. Per als que se n’anaven i arribaven a les ciutats a treballar del que fos va ser un cop dur, però també per als pares que es quedaven al poble. A la novel·la, aquests, que moren al caure la pedra, se salven de veure la ruïna de les seves cases i com acabaran els seus camps». 

El paper de les cooperatives i escoles agràries

Notícies relacionades

Un crim real dóna a Pep Coll el Crexells

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

L’escriptor destaca el paper d’aquelles escoles i de les cooperatives agràries com la que creen els seus personatges. «Quan Espanya va entrar a l’ONU als anys 50, les grans empreses fitosanitàries van veure aquí un lloc on vendre els seus productes: pesticides, abonaments... i es van crear aquestes escoles agràries amb capital americà. Aquells enginyers agraris apareixien als pobles per reconvertir l’agricultura tradicional en una agricultura vista com una empresa. La supervivència de les famílies en l’àmbit rural era impossible només amb els seus camps i les finques havien d’unir-se», assenyala sobre aquelles noves idees.

Als seus personatges, per a qui fins als «seus morts són una cosa incòmoda i renuncien a desenterrar-los», els seguirà el lector fins a 1979, «quan s’aprova la Constitució i comencen els grans problemes en la cooperativa», i els retrobarà al final de la novel·la, el 2014, en una societat molt diferent i al costat dels seus fills. «Cada generació –opina Coll– hauria de construir el seu propi poble».