La sofisticada tosquedat de François Ozon

Molt abans d’adquirir una respectabilitat autoral plena gràcies a títols com ‘Frantz’ (2016) i ‘En la casa’ –la ficció amb què va guanyar la Concha d’Oro-, el francès François Ozon es va donar a conèixer gràcies a psicodrames juganers, luxuriosos i plens d’energia (homo)sexual com a ‘Sitcom’ (1998) i ‘Els amants criminals’ (1999). I, a primera vista, la pel·lícula amb què aquest any competeix de nou al festival de Sant Sebastià, ‘Verano del 85’, pot semblar una tornada a aquests orígens, tot i que, en realitat, és una mica més estrany i complex: una relectura metatextual del gènere que fa de la tosquedat narrativa una manera de sofisticació i converteix els seus propis defectes en virtuts.

Notícies relacionades

Juan del Val, guanyador del premi Planeta 2025: «Hi ha massa escriptors educats, l’art ha de tenir cert afany de provocació»

Aquesta és l’obra de Picasso que ha desaparegut en un viatge de Madrid a Granada per ser exposada: valorada en 600.000 euros

Al principi del relat, un xaval de 16 anys, que es manté sota custòdia acusat d’un crim indeterminat, comença a explicar-nos què va ser el que el va posar en aquesta situació mentre ho posa per escrit, seguit d’una successió de ‘flashbacks’ que narren l’evolució de la seva apassionada aventura amb un misteriós jove que va acabar mort. En el procés, la pel·lícula avança cada vegada més atropellada, melodramàtica i absurda, fins al punt que arriba a vorejar l’autoparòdia; i, precisament, així és com ha de ser, perquè, ¿de quina altra manera podria explicar la seva història un adolescent ingenu que acaba de tenir la seva primera experiència amb l’amor, el sexe i el mal de cor?

Exercici de subjectivitat narrativa 

Més que un relat iniciàtic o una intriga criminal, doncs, ‘Verano del 85’ és un exercici de subjectivitat narrativa, i el rigor amb què Ozon ho porta a terme fa que discutir sobre la pel·lícula resulti bastant més gratificant que veure-la –per moments, es fa francament difícil suportar el seu amanerament i el seu excés de romanticisme–, però, alhora, permet que cobrin més força les seves reflexions sobre la miopia juvenil que converteix qualsevol emoció nova en un assumpte de vida o mort. O sobre el poder terapèutic de la literatura.