Matteo Garrone: «Sempre m'he sentit com en Pinotxo per la meva tendència a no respectar les normes»

¿Per què creu que el conte d’en Pinotxo ha arribat a ser tan popular al llarg del temps?

No és casualitat que el de Collodi sigui el segon llibre més venut a Itàlia i un dels més traduïts del món. En essència, parla d’un mocós que vol escapar-se dels seus deures i les seves obligacions, i per tant connecta amb tots els nens del món, de totes les generacions. Jo sempre m’he sentit una mica com en Pinotxo, per la meva tendència a no respectar les normes i a buscar sempre el gaudi personal, i per la meva debilitat davant les temptacions. I crec que el meu fill també és com ell, perquè no para d’intentar enganyar-me i escapolir-se de situacions incòmodes.

¿Vostè també tenia aquest tipus de relació amb el seu pare?

El meu pare era crític teatral, es va separar de la meva mare quan jo tenia 3 o 4 anys. Només vaig començar a relacionar-me amb ell al final de l’adolescència, quan vaig començar a anar al cine i al teatre. El meu pare em va col·locar com a extra en l’última pel·lícula de Federico Fellini, ‘La voz de la luna’ (1990), i, en realitat, va ser la meva relació amb ell el que em va fer dedicar-me a això; de nen volia ser tennista. 

¿Quina és la seva relació personal amb el text de Collodi?

Forma part de la meva vida pràcticament des que vaig néixer. De fet, quan tenia sis anys vaig dibuixar alguna cosa així com un gràfic basat en el conte, compost de dues dotzenes de vinyetes en les quals apareixia Pinotxo amb el seu vestit vermell i el seu barret punxegut; i també apareixien el gat i la guineu, que intenten estafar-lo, i la balena, que se l’empassa. Han passat molts anys, però aquests dibuixos continuen sent una de les coses més boniques que he creat en tota la meva vida.

La seva versió del conte és molt més fosca que la de Disney.

La veritat és que en Pinotxo parla de les nostres pors i ensenya als nens que la vida pot ser violenta i perillosa, i que al final sempre acabem pagant pels nostres errors i decisions incorrectes. Però també els demostra que hi ha llum al final del túnel. Sobretot, la pel·lícula és una gran història d’amor entre un pare i el seu fill, i un relat de redempció.

¿Què opina de la pel·lícula de Disney?

És una pel·lícula molt bonica, però és clar que Disney va trair la història original en molts aspectes, i principalment a través del seu afany per resultar amable i lluminosa. I el seu enorme èxit al llarg de les dècades ha fet que el text de Collodi caigués en l’oblit, fins i tot a Itàlia. Per això jo he volgut fer una pel·lícula que fos fidel al conte i que contribuís a tornar-li el reconeixement que mereix.

Vostè ja es va endinsar en l’univers dels relats infantils quan va rodar ‘El cuento de los cuentos’ (2015). ¿Què l’atrau d’aquests?

Quan vaig rodar aquesta pel·lícula no vaig quedar content. Tot i que per mi totes les meves pel·lícules són contes de fades moderns, aquella va ser la primera en la qual vaig intentar explorar un univers fantàstic i sobrenatural. El problema és que el seu rodatge va estar ple de desacords i negociacions plenes de tensió, i em va deixar un sabor amarg. En el cas particular de ‘Pinocho’, el que més em va atraure al redescobrir el text original va ser adonar-me que, tot i que sens dubte és universal, la història també és profundament italiana. Collodi va escriure sobre el món que l’envoltava, i no era bonic: la Toscana rural, habitada per persones que passaven gana i fred i vivien envoltades de greixum. No s’ha d’oblidar que si en Gepetto esculpeix en Pinotxo, segons el llibre, és perquè vol guanyar-se la vida com a marionetista i així poder tenir un tros de pa i un got de vi per emportar-se a la boca.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Bocelli il·lumina el Sant Jordi

Entre totes les seves pel·lícules, ‘Pinocho’ és la que més èxit ha tingut a Itàlia. ¿Com porta el reconeixement? 

Com a tothom, l’èxit m’agrada perquè em fa sentir útil i nodreix el meu ego, però reconec que també em fa por; és paralitzant i desestabilitzador. Després de ‘Gomorra’ vaig ser incapaç d’estrenar una nova pel·lícula durant quatre anys, perquè tenia la sensació que cap història estaria a l’altura. I per a un artista sentir una mica de por és inspirador i estimulant, però sentir-ne massa pot abocar-lo al desastre.