27 maig 2020

Anar al contingut

70a EDICIÓ DE LA BERLINALE

El 'Pinocho' de Garrone: per a totes les edats, o per a cap

El director italià situa la seva versió en un espai indeterminat entre el fosc conte original de Collodi o l'ensucrat clàssic de Disney

Nando Salvà

El 'Pinocho' de Garrone: per a totes les edats, o per a cap

Markus Schreiber

És de sobres conegut el vell costum de Disney de prendre contes populars foscos i recargolats i convertir-los en edulcorades narracions de final feliç. ‘La bella durmiente’ (1959), per exemple, es basa en una història en la qual un rei casat troba una noia adormida i, com que no pot despertar-la, la viola. I una cosa semblant passa amb ‘Pinocho’ (1940), la versió més famosa del relat escrit per Carlo Collodi entre 1881 i 1882. En realitat, Collodi detestava els nens. Tots els que apareixen retratats a ‘Les aventures de Pinotxo’ són ignorants, desobedients, cobdiciosos i bruts, i cap tant com el del títol. A les seves pàgines, sense anar més lluny, el xaval de fusta mata Pepito Grillo. Ho fa sense voler, és cert, però en cap moment posterior de la novel·la mostra penedir-se’n.

Pepito Grillo no moria a la pel·lícula de Disney. I tampoc ho fa en l’adaptació del conte que l’italià Matteo Garrone ha estrenat avui a la Berlinale, fora de competició. La nova pel·lícula del director de ‘Gomorra’ i ‘Dogman’ dona mostres de no saber gaire bé si prefereix assemblar-se al clàssic del cine animat –la moral del qual és que, si et portes bé i fas cas a la teva consciència, obtindràs la salvació– o a l’original de Collodi –la moral del qual és que, si et portes malament i no fas cas als adults, patiràs tota mena de càstigs terribles–. I situada en un espai indeterminat entre totes dues no se la nota especialment còmoda.

La història comença quan Geppetto, un fuster solitari i mort de gana, decideix tallar un ninot amb forma de nen. El tronc de fusta amb el qual treballa ja ha demostrat propietats estranyament animades i, immediatament, el titella pren vida. El petit Pinotxo és entremaliat i desobedient, i en lloc d’anar a l’escola es cola en un espectacle de marionetes ambulant, on és segrestat. I, mentre Geppetto prova de trobar-lo, el nen de fusta es veu embolicat en una successió de desgràcies.

Un fotograma de ‘Pinocho’, de Mateo Garrone.

Se suposa que la relació entre pare i fill i la distància que els separa proporciona el nutrient dramàtic al viatge, però, per ser sincers, la connexió entre tots dos mai arriba a prendre forma malgrat que Roberto Benigni s’esforça molt per comunicar l’amor patern que el seu personatge sent per la seva creació –«soc l’únic actor del món que ha sigut Pinotxo i a més Geppetto», comentava avui davant de la premsa l’actor italià amb referència a ‘Pinocho’ (2002), que va dirigir i va protagonitzar i de la qual, com menys es digui, millor–. A aquesta falta de presència emocional contribueix la decisió de Garrone de no prestar especial atenció al desig del ninot de ser un nen real, que donava cohesió narrativa a la pel·lícula de Disney; com a conseqüència, la pel·lícula es ressent d’una estructura excessivament episòdica.  

Esquizofrènia tonal

En tot cas, diem, el més cridaner de Pinotxo és la seva esquizofrènia tonal o, dit d’una altra manera, voluntat de ser alhora un conte per a nens i un per a adults. Aspira a funcionar com a faula poblada per fades màgiques i animals antropomorfs, però també com a fresc realista de la Itàlia rural del segle XIX, fuetejada per la gana i la pobresa. Així mateix, prova de temperar la crueltat descrita amb detall en el text de Collodi, però això no impedeix que vegem Pinotxo sent penjat, robat, segrestat, fuetejat, engabiat, colpejat al cap, cremat, convertit en burro de forma grotesca i llançat al mar amb una pedra gegantina lligada al coll i sotmès a diverses formes de tortura psicològica.

I, tot i que Garrone sembla esforçar-se per escenificar la majoria d’aquests turments atenuant al màxim la seva capacitat pertorbadora –cap d’ells resulta tan aterridor com les escenes més memorables d’‘El cuento de los cuentos’ (2015), l’anterior incursió del director al món de les fantasies populars–, en última instància la pel·lícula mostra un potencial innegable per arruïnar la infància d’alguns dels seus espectadors de menys edat.

‘Undine’, opaca i hipnòtica

Primera de les dues aspirants a l’Os d’Or presentades avui, ‘Undine’ és així mateix la quarta de les pel·lícules de Christian Petzold que competeix en aquest certamen. Basant-se en un mite germànic –sobre una nimfa que s’enamora d’un cavaller i que, després de ser traïda per ell, li llança una maledicció–, el director alemany ofereix una història d’amor que recorda a ‘Romeu i Julieta’ i ‘La forma del agua’, connecta d’una manera difícilment explicable amb la història del desenvolupament urbanístic de Berlín i, en general, resulta tan opaca com hipnòtica; molt més interessant, en tot cas, que l’altra cinta a competició de la jornada, el plomís fulletó brasiler ‘Todos os mortos’.

Temes: Berlinale Cine