Mirades esbiaixades al Pròxim Orient de Rosi i Guitai a Venècia

El documentalista italià Gianfranco Rosi és la demostració vivent que sovint els premis són un assumpte circumstancial. El seu prestigi és menys el fruit del mereixement propi que dels demèrits aliens, ja siguin del jurat que li va atorgar el Lleó d’Or en una edició anterior d’aquest mateix festival de Venècia per ‘Sacro GRA’ (2013) o dels cineastes que va guanyar l’Os d’Or de la Berlinale gràcies a ‘Fuego en el mar’ (2016). Després de la presentació de ‘Notturno’, la no-ficció per la qual torna a aspirar al màxim guardó que atorga la Mostra, tant llorer continua sense justificar-se.

Notícies relacionades

Jujol brillarà als actes de BCN com a capital de l’arquitectura

‘Sirat’, triada per l’Acadèmia per anar als Oscars

Rodada a les fronteres de l’Iraq, Síria, el Líban i el Kurdistan al llarg dels últims tres anys, la pel·lícula observa els que d’una manera o un altre s’han vist afectats per guerres civils, dictadures i el flagell del terrorisme islamista. A efectes pràctics, això significa que inclou escenes de mares que ploren pels seus fills assassinats, tancs i uniformes militars de diferents nacionalitats, plans generals de camps de refugiats i de presos amuntegats en cel·les comunes, i malalts mentals que segurament ho són a causa de la barbàrie. El que no té, malgrat que inclou algun moment d’indubtable emotivitat –un grup de nens que relaten a una psicòloga les barbaritats de les quals van ser testimonis, una mare que escolta els missatges de veu que li va enviar una filla presa del Daesh–, és cap fil conductor o centre dramàtic; s’acontenta amb proporcionar una sèrie de punts que l’espectador ha d’unir pel seu compte; el problema és que la imatge resultant és més aviat amorfa i, per a qualsevol espectador adult mínimament documentat, molt menys reveladora del que de segur es pretén.

Encara més misteriós que l’èxit de Rosi, això sí, és l’afany de la Mostra a servir d’aparador per a algú tan mediocre com Amos Gitai. ‘Laila in Haifa’, per la qual el director aspira per vuitena vegada al Lleó d’Or, potser és la pitjor de les seves pel·lícules, i això és dir molt. Ambientada en un bar de la ciutat israeliana del títol que acull jueus i palestins, la pel·lícula acumula situacions ridícules, diàlegs increïblement pomposos i interpretacions més encartonades que una tovallola vella. Ni la pandèmia justifica la seva presència en la competició.