LA MOSTRA DE VENÈCIA

'Hopper/Welles': duel de superegos

Un documental presentat a la Mostra recupera una conversa mantinguda entre Dennis Hopper i Orson Welles el 1970

'Hopper/Welles': duel de superegos
2
Es llegeix en minuts
Nando Salvà

Fa just un any que la Mostra va acollir l’estrena mundial d’ ‘El otro lado del viento’, la pel·lícula que Orson Welles va deixar inacabada al morir el 1985. Havia començat a rodar-la 15 anys abans i, a causa d’infortunis com la falta de diners i la revolució islàmica –és una llarga història–, els mil rotllos de metratge filmat es van acabar extraviant. Com es va descobrir dècades després, entre els rotllos hi havia una conversa de dues hores i mitja que el cineasta va mantenir al seu dia amb l’actor Dennis Hopper i que mai va arribar a utilitzar. Lleugerament retallada, i batejada ‘Hopper/Welles’, aquesta xerrada ha vist la llum aquest dimarts al festival italià.

El 1970, Welles havia perdut tot el prestigi aconseguit gràcies a ‘Ciutadà Kane’ (1941), comunament considerada la millor pel·lícula de la història; després de passar dues dècades repudiat per Hollywood, havia decidit utilitzar ‘El otro lado del viento’ per canalitzar tota la ràbia acumulada contra el món del cine. Hopper, en canvi, acabava d’estrenar la seva opera prima com a director, ‘Easy rider’ (1969), que va obrir el camí d’una nova generació de cineastes també integrada per Coppola, Scorsese, Altman i Cimino; ‘La última película’, que es trobava filmant en aquell temps, no tardaria a ser un fracàs estrepitós, però aquella nit, durant aquella xerrada, tenia el món del cine rendit als seus peus. I aquesta disparitat d’estatus entre tots dos dota ‘Hopper/Welles’ de molta més significança que els assumptes que s’hi tracten.

Simpatia per Franco

Notícies relacionades

Al llarg dels seus 130 minuts es parla d’autors com Buñuel, Antonioni i De Sica, es discuteix sobre si el cine pot impulsar el canvi polític i es debat sobre si un cineasta és un déu o un mag. Hopper recorda que es va fer director per tenir més sexe, confessa una fixació malsana amb la seva mare i afirma creure que les seves opinions el podrien portar a la presó; Welles balbuceja de forma descreguda sobre la possibilitat que un negre ocupi la Casa Blanca, explica per què se’l van acusar de simpatitzar amb Francisco Franco, i al sentir el nom de Bob Dylan, pregunta: «¿I aquest qui és?».

Resulta impossible saber quanta part hi ha de veritat en les seves paraules i quanta d’interpretació. En tot cas, assumir que les seves veritables personalitats van condicionar aquella conversa improvisada és massa temptador com per no fer-ho. I mentre pregunta de forma sovint agressiva i impacient al jove possiblement drogat que té davant, la vella glòria no pot evitar que les seves paraules el delatin. D’una banda, potser presa de la gelosia i el ressentiment, mira una vegada i una altra de posar el seu interlocutor contra les cordes; d’una altra, en canvi, es mostra àvid per desxifrar què té el director novell al cap. Potser Welles va buscar en Hopper la clau per reconnectar amb la indústria que l’havia oblidat. El temps demostraria que no la va trobar.