Pablo Sánchez (Ciudad Jara): «Entorn de La Raíz hi havia molta gent opinant»

Ciudad Jara és el vehicle creat per Pablo Sánchez després del cessament d’activitats de La Raíz, el novembre del 2018, i es va estrenar el febrer passat amb un àlbum, ‘Donde nace el infarto’, amb pes rocker i textos interioristes. El grup s’adapta al format de quartet acústic aquest dimecres a les Nits del Fòrum.

El nom de la banda ve de la seva filla de dos anys, tot i que Víctor Jara no ha de ser aliè al seu imaginari.

Té a veure amb la meva filla, sí, tot i que no m’importa per a res que se’m relacioni amb Víctor Jara. Vaig créixer escoltant cantautors llatinoamericans com ell i Silvio Rodríguez, Violeta Parra..., i els de la Transició a Espanya: Víctor Manuel, Serrat, Aute...

¿Un bagatge que no podia canalitzar amb La Raíz?

Amb La Raíz no hi havia lloc per transmetre aquesta emoció del cantautor. Ara aquest grup em deixa llibertat per poder anar-me’n al més íntim. És una influència de tota la vida, i per fi la puc expressar.

Musicalment se’n va cap al rock i deixa de banda els ritmes tropicals.

El més festiu s’ha quedat a un costat, sí. M’agrada barrejar, i al disc hi ha detalls mediterranis i llatins. Una cúmbia, per exemple. Però la sensació és de grup de rock amb balades, per dir-ho grosso modo. Té a veure amb el meu moment vital. Quan vaig començar amb La Raíz tenia 24 anys, i em venia de gust fer molts bots i queixar-me fort, i ara en tinc 40; soc pare i em ve de gust expressar unes emocions diferents.

¿Cansat del cànon festiu de les festes majors?

Quan vaig gravar el disc, a Barcelona, els productors, Santos & Fluren, cada vegada que els mostrava una tornada, em deien: «Intentarem que no soni a festes majors». Crec que no m’he desprès d’aquest toc de tornades èpiques, però tot sona una mica més suau. Hem centrat tots els nostres esforços a fugir d’aquest so, però no puc apartar-me del tot de la meva manera de compondre.

Santos & Fluren han treballat amb grups com Love of Lesbian o Sidonie, però el disc s’aparta del pop.

M’agradava l’emoció que van aconseguir transmetre en algunes cançons de Love of Lesbian, i per això vaig voler provar amb ells. Primer només amb una cançó. L’experiència em va enamorar i vaig decidir fer amb ells el disc sencer.

¿Li venia més de gust canviar d’estil musical o també explicar coses diferents?

Totes dues coses. El primer era explicar coses meves. Amb La Raíz havia de cantar uns textos amb què m’havia identificat als 25 anys però que ja no veia igual o que preferia dir d’una altra manera. Era difícil. I després, potser no sentia tant la necessitat de desmarcar-me de l’imaginari de La Raíz com del teixit entorn del grup; la relació amb la indústria, el calendari del ‘festivaleig’... Tot això m’escanyava. M’encasellava i no em deixava expressar-me d’una altra manera. Volia alliberar-me una mica.

Quan un grup triomfa, tendeix a continuar donant al públic allò que creu que funciona.

És clar, i hi havia molta gent entorn del grup, molta gent opinant, i tota aquella logística tremenda darrere. A mi em podia venir de gust fer alguna cosa, però estava envoltat de veus que em deien: «El que funciona és això altre». I et sents pres del projecte. I el que jo havia somiat amb La Raíz ja ho havia aconseguit. Havíem viatjat per mig món, havíem fet plens a Llatinoamèrica... Em vaig dir: «Ara o mai».

Tot el que explica dona a entendre que la dissolució de La Raíz i el trànsit cap a la seva nova etapa ha sigut un procés dolorós.

Per mi va ser molt dur. Jo era el compositor, però la banda érem tots, i va ser molt difícil d’acceptar per moltes parts. No va ser bonic, ni la decisió, ni continuar de gira un any sencer amb gent que no volia que el grup s’acabés ja. Hi havia una barreja d’emocions complicada de gestionar.

¿Hi ha cançons d’aquest àlbum que procedeixen de l’època de La Raíz i que no van tenir encaix al seu dia?

Hi ha un parell d’idees que em vaig voler guardar. ‘La canción del pensador’, per exemple, no tenia cap cabuda a La Raíz. Quan traiem l’últim disc ja els vaig dir que el pròxim que compondria ja seria per a mi.

En els nous textos hi ha molta metàfora i les al·lusions socials són entre línies.

Això em dona molta llibertat. Trenca el lligam amb el públic. Perquè quan t’expresses d’una manera molt explícita, la gent s’identifica amb el que dius, i això t’esclavitza a tu respecte a ells, i a ells respecte a tu. Deixant que interpretin les lletres a la seva manera marques una distància.

Notícies relacionades

Trump amenaça amb aranzels del 100% al cine produït a l’estranger

Lise Davidsen debutarà com a Isolde al Liceu en una nova producció

¿Què representa aquest ‘infart’ que dona títol a la petita peça d’obertura de l’àlbum?

Simbolitza l’època dolenta que vaig passar per decidir el meu canvi de rumb. És una manera de dir en la mateixa frase que vaig morir i vaig néixer. Un canvi de vida, un renaixement.