Pierre Lemaitre: «La solidaritat és fonamental enmig del caos»

Aquesta novel·la que va aparèixer a França a primers d’any ha sigut una de les més llegides allà durant la pandèmia. ¿Creu que els llibres han tingut la seva importància per resistir-la?

És clar que sí, però no per a tothom. La pandèmia ha sigut un revelador brutal de la bretxa que divideix rics i pobres i, lamentablement, això també té un correlat amb la cultura. Hi ha molta gent que no ha tingut un capital cultural per sobreviure dignament, per a ells no hi ha hagut ni llibres ni pel·lícules. Crec que és important pensar en això, perquè la injustícia és més brutal encara.

Dels tres llibres que integren la trilogia, aquest és el més coral i del qual es desprèn una forta intenció de solidaritat. Es podria dir que té l’esperit que es necessita per a aquesta crisi sanitària.

En efecte, el llibre entronca amb la nostra època en el sentit que en els períodes de caos i en els cataclismes cadascú es troba en una situació que l’obliga a replegar-se sobre si mateix. I ben aviat es troba amb una paradoxa, perquè l’única solució és la comunitat, l’estar junts. La solidaritat és fonamental enmig del caos. És el grup el que ha de sobreviure. Aquesta novel·la es construeix sobre aquesta idea i, clar, amb la pandèmia, diguem-ne que ressona amb força. Però, naturalment, això només es deu a l’atzar. No tenia pensat que els esdeveniments em donarien la raó.

Ha assegurat que quan va escriure ‘Ens veurem allà dalt’ no tenia ni idea de si anava a fer una trilogia. Però en aquella novel·la hi ha una línia en què diu que Louise trobaria el seu destí el 1940.

Però llavors jo no tenia ni idea de quin seria. Vaig construir la novel·la a partir d’aquesta promesa. I va ser divertit. M’anava bé que fos un personatge amb prou feines esbossat, perquè no vaig explicar gaire cosa d’aquesta nena. Així que, per sort, hi havia moltes coses que es podien imaginar.

El marc històric és el que s’ha dit la ‘drôle de guerre’, la guerra de broma, i la fugida corresponent de milions de francesos cap al sud. ¿Per què centrar-se en el moment menys heroic de la contesa?

Em cansa escriure sobre coses que ja tenen molta literatura. Sobre la resistència o l’Holocaust hi ha llibres excel·lents per cert, i això m’ha impedit fer créixer alguna cosa en aquest terreny. Per contra, el tema de l’èxode amb prou feines s’ha explotat en la literatura i el cine i el tema era ingent: deu milions de persones que es llancen a les carreteres en menys de dues setmanes és un esdeveniment sorprenent. Sentia que, com diu Pérez Galdós, cadascun d’ells portava implícita una novel·la.

¿Com va arribar a conèixer l’episodi en el qual l’Estat francès va obligar el seu exèrcit a cremar els diners perquè no caigués a mans enemigues?  

Eren només dues línies en un llibre d’Història. El Banc de França va decidir portar camions plens de bitllets als establiments on habitualment es cremaven les escombraries. Em vaig dir que allà hi havia tot el que adoro com a novel·lista, un episodi oblidat, el símbol de l’estat de pànic del moment i el valor social de veure uns paios que guanyen l’equivalent a 1.000 euros actuals veient-se obligats a cremar la fortuna de França i, a més, se’ls controla com si fossin sospitosos.

El gran personatge de la novel·la és Desiré, un impostor que brilla en qualsevol dels oficis a què s’enfronta mentint sobre la seva formació.

Alguns amics que van llegir el llibre em van dir que els agradaria conèixer el passat de Desiré. Així que vaig fer diversos intents per mostrar-lo, però que no em van agradar gens. Fins que vaig comprendre que era una espècie d’àngel, algú que cau del cel, que no té història i de sobte desapareix tal com arriba. M’agrada que sigui la resta de personatges els que plantegin les preguntes i sigui Desiré qui doni les respostes.  

És una mica així com un Leonardo di Caprio d’‘Atrápame si puedes’.

La diferència és que és una persona més altruista. Per això, a mi, que no crec en Déu, em va semblar bé fer d’ell un fals capellà. El de cura és un paper fantàstic per a un usurpador.

Encapçala aquesta novel·la amb la frase de Pérez Galdós, que va citar abans. Imagino que és bon lector seu.

Crec que és un escriptor fantàstic que pot rivalitzar amb els grans autors europeus del XIX.

Notícies relacionades

Cookie Mueller i la literatura del costat salvatge escrita per dones

Antonio Muñoz Molina, escriptor: "La lectura és un acte de sobirania no mediatitzat per cap tecnologia"

A Espanya no tothom pensa el mateix.

Doncs no ho entenc. En ell hi ha una amplitud novel·lesca amb un rerefons social molt clar en què pren partit posant en escena gent comuna i corrent. No fabrica herois per acontentar el lector. Només espero que aquest centenari que es compleix ara serveixi perquè els editors francesos tornin a traduir les seves novel·les i recuperin les que encara són inèdites.